Als catalans, ni aigua

L'aigua és un recurs natural d'estratègica importància que, en alguns països, no es permet que es pugui privatitzar i, en d'altres, s'ha tornat a nacionalitzar o s'ha restituït al sector públic. Així ho va reconèixer el llavors ministre del govern espanyol, Josep Borrell, quan, amb motiu de la greu sequera que patia Catalunya, es va plantejar la solució lògica del transvasament del Roine. Les canalitzacions ja arriben a Montpeller i el cabal del riu garanteix aigua de sobres durant tot l'any. El ministre, però, no va permetre ni autoritzar una operació tan lògica, raonable i barata. L'argument va ser tan contundent i allunyat dels criteris inherents a la pertinença a una comunitat de països amb lliure circulació, que es va resumir en la clàssica voluntat d'aparentar una grandeur inexistent. En efecte, la rotunda declaració del ministre estava inspirada en les actituds que Machado va recollir en els seus versos: “Castilla, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora.” I segurament per això, aquell ministre que ara és conseller d'Abengoa i responsable de fixar les retribucions dels membres del consell que, per cert, són les més altes que es paguen de totes les empreses espanyoles, en resum, el que va dir era que Espanya no pot tolerar que l'aigua pertanyi a una potència estrangera. Es referia a la que només deriva d'un contracte de subministrament capaç de cobrir les necessitats del litoral fins a Almeria i que no estableix cap lligam estable més enllà “d'un acord sobre quantitats, preus, construcció i manteniment de la part de conduccions corresponent al nostre territori”.

Recordarem que el conseller del ram i d'EU i Iniciativa va haver de fer unes rogatives ad petendam pluviam que li van funcionar. I que es va signar un contracte excessivament onerós de vaixells cisterna que es va pagar sense utilitzar el servei. O bé el subministrament d'aigua a les Balears en vaixells de Fefé Fernández Tapias que no havien netejat prou bé els dipòsits i es van presentar a Mallorca amb aigua amb gust de petroli. I sobretot, si fem memòria, just en aquelles dates totes les administracions relacionades amb el tema (començant pel govern tripartit) van aprovar la venda de la companyia d'aigües a l'empresa francesa Suez. Òbviament una decisió molt més greu o irreparable que l'altra, molt més suau, que el ministre ja considerava totalment inacceptable des del seu punt de vista pretesament patriòtic i proteccionista. Ara, però, ja no es pretén vendre únicament la distribució, les canalitzacions i el monopoli de fer calaix per a les arques del govern en l'apartat que representa Aigües del Ter-Llobregat, sinó que quan es publiqui eventualment aquest article ja s'haurà adjudicat a dit, després d'un concurs declarat desert, a Acciona, l'empresa madrilenya de la família Entrecanales, aquella que va col·locar un dels hereus de president transitori d'Endesa quan es va permetre la venda de l'elèctrica a l'Enel estatal italiana (l'elèctrica més endeutada de tot Europa) i el que ja es va dir (“abans italiana que catalana”) sobre la candidata de l'Eon alemanya a donar-hi suport, en la qual s'havia situat J.M. Aznar i tota l'orquestra FAES, i va resultar premiat amb una presidència tan breu com decorativa que per una mica més d'un any de presència aparent estava dotada amb una gratificació multimilionària. I és que les empreses de serveis públics tenen cops amagats.

En tot cas, si tornem a l'aigua, veurem que el mes de juliol a l'Àrea Metropolitana es va acordar la prestació del servei del cicle integral de l'aigua (subministrament d'aigua potable, abastiment d'aigua en baixa, servei públic de sanejament en alta, depuració d'aigües residuals i servei de regeneració per a altres usos). En relació amb aquest projecte s'han presentat al·legacions força crítiques. Per exemple, que un monopoli natural no s'ha de poder cobrar amb tarifes excessives. Actualment, l'abastament metropolità que presta Agbar és dels més cars de tot el país i es fa sense cap títol jurídic concessional. Val a dir que la lectura de les al·legacions resulta molt interessant i instructiva. La contractació del servei es fa mitjançant un conveni amb Agbar basat en un reglament (Roas) del 1995. El resultat és que l'operació es fa contra els interessos dels ciutadans i contra l'interès públic amb clara lesió de les obligacions més elementals dels poders públics. Uns principis que no consten al text aprovat inicialment. I, francament, sorprèn que la constitució d'una empresa mixta per a 35 anys que, en alguns aspectes fonamentals, no té l'empara de cap precepte corrector del buit legal existent. Potser perquè l'exercici d'una potestat discrecional deixa la porta oberta a qualsevol arbitrarietat i a la concessió de privilegis a una empresa privada. Finalment també falta un estudi econòmic i una valoració independent d'actius.

A més a més, l'Àrea Metropolitana comprarà actius a Agbar per valor de 190 milions d'euros, més impostos, que es paguen a Agbar per uns actius que no són seus i amb una forma de pagament amb crèdits de la mateixa Agbar al 7,5% d'interès anual. Finalment, els usuaris garanteixen els beneficis mínims atorgats a Agbar en un contracte que més aviat sembla un regal. Així les hi posaven a Ferran VII. I la base de sustentació és la tarifa que paguen els ciutadans en general (en plena crisi) i les classes més modestes i necessitades. D'altra banda, el conveni crea un territori, que de fet és un monopoli, que elimina la competència i agreuja la pressió sobre uns usuaris que s'han convertit en un mercat captiu. Mentrestant, a Madrid es parla de la privatització del canal d'Isabel II, però, això sí, amb la convocatòria d'un concurs i no amb designacions a dit. El més beneficiat és sempre la Suez Environnement, propietària del 75% d'Agbar. Hi ha països com ara el Regne Unit on es van crear deu empreses privades i un regulador independent. El sistema es basa en la desintegració vertical del cicle de l'aigua per fomentar la competència i evitar els abusos. Aquesta presentació és un primer abordatge del tema. Em sembla, doncs, que aquestes al·legacions poden donar molt més de si i, per tant, m'agradaria, en alguna successiva ocasió, seguir explicant un punt de vista que, com a mínim, té interès i potser val la pena fer-ne una exploració suplementària.