Gràcies a tots dos

Valentí Fàbrega, per una banda, i Ricard Torrents, per l'altra, m'han tingut ocupat tota la setmana. Valentí amb el seu article sobre la Conferència Episcopal Catalana. I en Ricard amb el seu sobre Verdaguer, ambdós editats al número 279 de Revista de Catalunya. Llegiu-los, sisplau, feu-vos aquest favor. Disposo de poc espai. Per tant, aniré al gra. La Conferència Episcopal Catalana no és un somni irrealitzable, ni ho pot ser, ja que fou realitat abans que somni. La Tarraconense ha existit. I el que ha existit, sempre pot tornar a existir. Ha desaparegut, això sí. També va desaparèixer el profeta Jonàs. Però era viu, tot sencer dins el ventre de la balena. Tal és el cas de la Tarraconense, engolida per la balena episcopal espanyola. Ha de sortir. Això vol dir que algú ha d'obligar la balena a escopir Jonàs. Aquest algú és el papa. En els seus discursos hi ha el Concili i la involució, arguments per a tot. Benet XVI no deixa de citar mai la doctrina del Vaticà II, diu que és la brúixola que cal seguir. Ell no la segueix, però cal seguir-la. Doncs aquí està la clau. Així ho va fer Casaldàliga, en la seva visita ad limina, on hi arribà suspès i, després de l'examen de revàlida eclesiàstica, va sortir-ne aprovat. Per Ratzinger!, que aviat és dit. Ratzinger, fidel a Joan Pau II, pretenia que l'opció preferencial pels pobres, que llegim a la Gaudium et Spes, no podia ser (ni semblar) classista. D'acord, digué, Pere, parlem, doncs, de conflicte, com ho fan les instruccions. Nosaltres, a l'Amèrica Llatina, tan sols volem evitar que es pensi en els pobres com si ho fossin espontàniament, aïllats, i sense cap estructura que els exploti. I no és així. Precisament va ser Joan Pau II, afegí, qui va dir, a l'Amèrica Llatina, que “els rics són cada vegada més rics a costa dels pobres cada vegada més pobres”. Aquest “a costa”, li féu observar Casaldàliga, és estructural. I aquí s'acabà. Paraula del papa. Els pobres són, en realitat, empobrits. I arribem a Ricard Torrents. Verdaguer és el paradigma dels empobrits. D'almoiner del marquès a captaire, en caiguda lliure. Ricard ho explica molt bé. Aporta un aforisme del mateix mossèn Cinto, que podria ser de Casaldàliga: “Al que té prou tothom li dóna. Al que té poc tothom li pren.” Gràcies a tots dos.