Opinió

Pífies confusionàries

En la vessant del comerç a l'interior del mercat espanyol, embolica que fa fort!

És accep­tat que prou més dela mei­tat dels debats i deci­si­ons polítics tenen con­tin­gut i efec­tes econòmics i, en aquesta alta mesura, guien els vots. D'això la meva alarma que no crec esbi­ai­xada vers la con­fusió, encara i a casa nos­tra, de ter­mes i con­cep­tes econòmics bàsics –bece­ro­les– cal dir a tertúlies en què es veu que tot­hom ha de saber de tot, però també per part de polítics, alguns mit­jans i inclús en el cas de gurus mediàtics gas­tats. En deriva una con­fusió que s'accen­tua a l'arri­bar a les necessàries xifres –pura aritmètica!– que és el que li fa falta a la ja ata­ba­lada opinió. Heus aquí alguns exem­ples rela­ci­o­nats amb dos temes ara punyents, la nos­tra pròpia via­bi­li­tat econòmica i el labe­rint de l'actual política econòmica “domi­nant”.

I és que encara es dóna l'error de con­cepte entre dèficit i deute, el pri­mer, és clar, relació entre les des­pe­ses i els ingres­sos cor­rents d'un exer­cici, men­tre el deute pre­ci­sa­ment resul­tant acu­mu­lat net dels dèficits ante­ri­ors. Doncs bé, al si d'una tertúlia tele­vi­sada un polític encara va dir, fa uns dies, amb segu­re­tat: “El deute de l' any” pel dèficit (es solen com­pa­rar amb la base del PIB, que pot ser unes 12 vega­des més gran que aquest).

A la mateixa tertúlia –8 octu­bre, Canal Català– el bon dialèctic repre­sen­tant de Ciu­ta­dans va fer emmu­dir els altres, de CiU i d'ERC, amb les xifres de Cata­lu­nya amb la Segu­re­tat Social pel 2010 i el 2011, defi­citàries. Ningú va tenir ni refle­xos ni docu­men­tació per argu­men­tar que aquests anys la caixa total esta­tal de les asse­gu­ran­ces soci­als va ser defi­citària… I que des del 1996 fins al 2009 les cotit­za­ci­ons cata­la­nes sem­pre que­den per sobre de les pres­ta­ci­ons rebu­des, és a dir, que també en aquest aspecte seríem via­bles pel nos­tre compte (uns 23.000 mili­ons apor­tats al llarg d'aquest període a les reser­ves comu­nes, uns 62.000 mili­ons al tan­car el 2011).

Quan s'entra en la ves­sant del comerç a l'inte­rior del mer­cat espa­nyol, embo­lica que fa fort! Se'n sen­ten i lle­gei­xen de totes, més aviat per demos­trar bene­fici comer­cial com­pen­sa­tori del dèficit fis­cal (aquest encara negat pel savi del CSIC-Bella­terra De la Fuente): Que si hi adre­cem la mei­tat de tot el pro­ducte; que si entre venda inte­rior i expor­tació a l'estran­ger suposa fins a un 80% dels béns i ser­veis produïts a Cata­lu­nya, com si no tingués pes el destí dins Cata­lu­nya. S'oblida que el relle­vant és el saldo –ven­des menys com­pres, ben impor­tants– al mer­cat espa­nyol, segons estu­dis fia­bles no més d'un 5% del nos­tre PIB. I l'estruc­tura actual de mer­cats és apro­xi­ma­da­ment 30% inte­rior, 31% expor­tació i 38% dins Cata­lu­nya (ni el Sala Martín, tan mediàtic, Colum­bia UPF, al seu dar­rer paper a La Van­guar­dia,17-10).

Molt més impor­tant ja que afecta tota la política econòmica que se'ns imposa. Els dogmàtics de l'ajust pres­su­pos­tari com únic objec­tiu, cada vegada més en fals com acaba d'avi­sar el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal reco­ma­nant més temps d'ajust i con­si­de­rar la rea­li­tat de cada país, sem­pre estan amb allò “del braç i la màniga”: Quasi cap empresa ha pogut fer inver­si­ons impor­tants en equip reno­vat sense crèdit i hau­rien pogut tants mili­ons de llars acce­dir a habi­tatge sense hipo­teca? I els estats, res­pon­sa­bles de la pugna econòmica, amb molta més raó quan cal!

És ben sen­zill, la demanda és clau, per tot sen­tit comú, i la pri­vada la for­men el con­sum, tan refe­rida pels sin­di­cats, però també la inversió, ara en cai­guda lliure i deci­siva per a la gene­ració d'ocu­pació (-9%, enguany), més les expor­ta­ci­ons de béns i ser­veis (turisme) que ens estan sal­vant rela­ti­va­ment. I quan decau la demanda pri­vada, ens hem de que­dar amb els braços ple­gats? En tot cas –altra vegada el sen­tit comú– no hauríem d'agreu­jar-la amb una reducció de la des­pesa pública, sobre­tot en infra­es­truc­tu­res (-50% el 2011), equi­pa­ments i algun cor­rent com ara polítiques acti­ves de tre­ball, atur i ren­des mínimes. S'està fent tot al revés sota el guiatge d'una ortodòxia libe­ral adreçada també a anar reduint el joc i pes del sec­tor públic i que per a mi ha arri­bat fa dos anys a la nos­tra con­se­lle­ria de Finan­ces.

Sí, ja ho sé, col·legues infil­trats d'aquest pen­sa­ment: hi ha un endeu­ta­ment exces­siu. Es tracta de donar més temps a la cor­recció de dèficit i endeu­ta­ment, com acaba de con­fes­sar l'FMI. Men­tres­tant, no ho obli­din: 30 manis diàries a Madrid i unes 1.100 de rebel·lia social a Cata­lu­nya el 2011. De veri­tat es volen, ens volen suïcidar? (el sis­tema).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.