Com a mínim, un parenostre

Sem­bla un comen­tari maca­bre, però sol fer-se a totes les llars, inclo­ses les res­pec­ta­bles: «El canvi de temps se'ls emporta tots.» Així ha estat aquest inici d'estiu, tot i que mal­grat la glo­ba­lit­zació, els can­vis de tem­pe­ra­tura no són iguals a tots els llocs del pla­neta. Aquest dar­rers dies, al món de la necrològica cul­tu­ral hi ha hagut molt movi­ment: la balla­rina Pina Bausch, l'escrip­tor Bal­ta­sar Por­cel, el dibui­xant Alfons Figue­ras i el can­tant Mic­hael Jack­son. Qua­tre per­so­nat­ges sol­vents en les seves bran­ques cre­a­ti­ves, però d'incidència dife­rent (com les puja­des de termòmetre) segons l'àmbit d'influència. Por­cel, als ter­ri­to­ris de parla cata­lana; Bausch, a tot el món, amb les limi­ta­ci­ons de difusió que encara té la dansa con­tem­porània; Alfons Figue­res a l'àmbit català i espa­nyol, i Mic­hael Jack­son, fins als límits on va arri­bar la nau Enter­prise.

Hi ha una diferència impor­tant entre la dimensió de Jack­son i la de Figue­ras, però penso que a Cata­lu­nya hem pati­nat en la valo­ració de totes dues morts. Però no amb una pela de plàtan, sinó com si arranquéssim a córrer amb saba­tes de sola de pell per una pista de gel.

Sóc el pri­mer que guardo dol per Jack­son, tot i que el fune­ral que li van fer va tirar per terra tot el dina­misme i la cre­a­ti­vi­tat dels seus vide­o­clips, però dar­re­ra­ment per­dem massa el cap en els fets que els matei­xos mit­jans con­si­de­ren mediàtics. Quan premsa, ràdio i tele­visió intu­ei­xen que a inter­net hi haurà una revolta glo­bal davant de deter­mi­nats fets d'abast mun­dial, la fem ben grossa per si de cas.

Una cosa no treu l'altra, i davant d'un feno­men pla­ne­tari no s'ha d'abai­xar la guàrdia i dei­xar que ens passi sense més allò que a casa nos­tra és tan impor­tant com altres fets ho són amb relació a la resta del món. De Jack­son, n'hem tin­gut tot el fune­ral. Per a Figue­ras, ni un pare­nos­tre.