Poetitzant la independència

Salvador Espriu (1913-1985), el poeta més universal de les lletres catalanes del segle XX, transmetia tristor en els poemes, ratllant el fatalisme. Ningú pot dubtar, però, de la qualitat de la seva obra poètica patriòtica: una altra cosa és que si hom s'identifica anímicament amb la mateixa, pot esdevenir depressiu. Catalunya ha viscut poques èpoques de pau i llibertat. Conquerits, dominats i menyspreats, la nostra història fa difícil un retrat poètic biogràfic. Podria ser un retrat èpic dels Rogers –mercenaris i ni l'un ni l'altre catalans– o de Jaume I, guerrer expansionista. La nostra història no ha estat pròdiga d'herois. Llavors, hom creu millor la visió dels nostres grans poetes per evocar l'esperit independentista de Catalunya i la seva gent. Salvador Espriu diu així a La pell de brau (fragment “la crossa de la nova autoritat”):

“Al centre del redol alcem el clam / i en fèiem llança i estendard. / Sota el palmer la mare va jutjar / el nostre poble d'enllà de la mar. / Desperta, desperta i digues quina mà / podrà collir d'aquest vellíssim fang / la crossa de la nova autoritat. / Perquè ja no plou mai als àrids camps, / perquè seguim camins de fred esglai, / perquè la mort ens ve i el temps se'n va, / et preguntem pel qui després ha de guiar / un altre breu moment del cansat pas / de les generacions de Sepharad.”

A llevant de la badia ha navegat a vela Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), escriptora, pedagoga i política, amb un airós vaixell, una vela major amiga del vent, rumb a la llibertat per aigües somes. La seva obra no respira optimisme, però resta lluny del fatalisme d'Espriu. És genial la sintetitzada definició del poble català que fa així:

“Sepharad, el país d'Occident, és la terra on viu un petit poble, estranger i arrelat. És la terra estimada i odiada, per aquell poble dolorós, enyorat d'una gloria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus mancaments: el poble català.”

Els polítics que ens han liderat fins ara, amb minsa o nul·la actitud independentista, sols han difós programes d'estratègia política de partit nacionalista o d'acatament centralista i, amb l'excepció de les inútils proclames al cel de l'oblidat tripartit, hi ha hagut poca cosa més. Fins ara, doncs, la independència, ni somiar-la! Però han arribat temps de canvis. Mas, l'actual líder, respira sinceritat, té les idees clares, creu en la il·lusió dels catalans, en l'assentiment condicionat de molts espanyols i en el suport d'Europa, on alternem de fredes i de calentes. Espriu, el 1969, va fer un crit d'integració dient: “Que no sigui decebuda la nostra esperança, que no sigui escarnida la nostra confiança.” Hem avançat ben poc. Per què tants dubtes? Ens instigava amb aquella famosa estrofa, ara encara més vàlida: “Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.”