El món esfèric

Noranta peri­o­dis­tes de més de 40 mit­jans de tot el món, que es van dedi­car a recrear el mite clàssic de David con­tra Goliat i a fer cos­tu­misme espor­tiu; unes quan­tes tele­vi­si­ons espa­nyo­les, des­ple­gant tec­no­lo­gia i patri­o­tisme; alguna pro­ce­dent de mars enllà, que por­tava els fets cap a ter­res argen­ti­nes, i també, per aca­bar de demos­trar que el pla­neta és esfèric i que, mal­grat totes les apa­ren­ces, els humans d'aquí i d'allà ten­dei­xen a emmi­ra­llar-se, la mateixa Al-Jaze­era va estar dimarts pen­dent del que s'esde­ve­nia al meu poble. Lla­gos­tera va ser durant uns minuts allò que en diuen tren­ding topic a Twit­ter i, a qual­se­vol lla­gos­te­renc iti­ne­rant que s'iden­ti­fiqués com a tal, imme­di­a­ta­ment li comen­ta­ven aspec­tes del par­tit de copa que aquesta set­mana el Lla­gos­tera ha jugat con­tra el València. Tot­hom sap que el fut­bol és un feno­men extra­or­dinària­ment popu­lar però, mal­grat això, sorprèn des­co­brir la força impres­si­o­nant que adqui­reix quan es com­bina amb la tele­visió, i també sorprèn ado­nar-se que la seva cèlebre èpica i l'emo­ti­vi­tat i tot allò del remolí de les pas­si­ons col·lec­ti­ves que sem­pre s'hi vin­cula arriba a totes les cases i, d'una manera o una altra, pene­tra fins i tot en els éssers més refrac­ta­ris. La nit del par­tit, les dues mil cinc-cen­tes ànimes que es van aple­gar al camp muni­ci­pal van que­dar sub­mer­gi­des sota un xàfec incle­ment d'una manera que, en gene­ral, va ser ines­pe­rada. I és natu­ral que ho fos, ja que durant els dies ante­ri­ors, les con­ver­ses que es man­te­nien per allò de les exigències de la vida en soci­e­tat, no gira­ven a l'entorn del temps i la mete­o­ro­lo­gia, sinó ine­vi­ta­ble­ment a l'entorn del fut­bol i les seves cir­cumstàncies. És cert que alguns espe­rits crítics arru­fa­ven els nas i par­la­ven de des­ar­re­la­ment i des­pe­ses supèrflues en temps de reta­lla­des i de les fun­ci­ons soci­als en potència que té aquest esport i que no s'aca­ben de con­cre­tar però, en gene­ral, el clima era d'una enorme expec­tació i d'entu­si­asme cofoi i et sor­pre­nia des­co­brir com ara aquest i ara aque­lla, que mai no ho hagues­sis dit, se sen­tien inter­pel·lats per l'esde­ve­ni­ment i per­se­guien amb ànsia alguna de les entra­des que van volar abans que els més badocs pogues­sin alçar el dit.

El fut­bol, l'èxit i la tele­visió són impa­ra­bles i, en aquest cas, es reu­nia tot. Un pro­jecte que, segu­ra­ment, més que muni­ci­pal és per­so­nal, o fami­liar, però que ja fa anys que escala de manera pro­di­gi­osa per les nom­bro­ses cate­go­ries del fut­bol i ha situat el nom de meu poble a les por­ta­des de tots els dia­ris espor­tius i l'ímpetu mul­ti­pli­ca­dor de les pan­ta­lles de tele­visió que por­ten al cor de cada casa allò que, a vega­des, s'ignora del propi veïnat. La vida mai deixa de sor­pren­dre i, dimarts pas­sat, dos milers llargs de lla­gos­te­rencs van resis­tir arra­pats sota un paraigües o ento­mant amb resig­nació el rui­xat per viure un moment històric. I qui sap si en el moment en què en Sellarés va enviar el xut a la rel del pal del por­ter del València, al desert del Iemen un beduí es va posar les mans al cap.