Advocats i altres oficis

No recordo gens els noms dels meus companys de promoció a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, només els dels gironins que fèiem la carrera per lliure, sense gaire contacte amb els alumnes oficials. Recordo només que hi havia una noia que feia tronar i ploure perquè era l'única enmig d'un ramat de nois.

Ara en, en canvi, llegeixo que en una promoció lleugerament anterior a la meva, on no hi havia cap dona, s'hi va produir una insòlita concentració de primeres figures. Si el sostre de l'aula s'hagués ensorrat sobre els seus caps en un dia de classe, el país hauria estat diferent i, per descomptat, molt més pobre. Vegem-ne els noms: Josep M. Ainaud de Lasarte, Carlos Barral, Antoni Bascompte, Francesc Casares, Josep M. Castellet, Josep Espar Ticó, Juan Antonio Linatti, Adolfo Marsillach, Alberto Oliart, Hilari Raguer, Ignasi de Ribot, Joan Reventós, José M. Rodríguez Méndez, Antoni Tàpies... Impressionant.

Tanmateix, de tots els nous llicenciats d'aquesta llista, només un parell o tres van acabar exercint la professió d'advocat. Tots els altres van excel·lir en camps ben diversos: la història, l'edició, l'empresa, la religió, la política, el teatre o la pintura. Això passa sovint: hi ha moltíssims llicenciats en dret que no han posat mai els peus a cap jutjat. També hi ha qui compagina l'ofici d'advocat amb un altre: per exemple, el de periodista. No és cap disbarat; hi ha dues exigències bàsiques que són comunes als informes forenses i als textos periodístics: la claredat i la brevetat. S'ha de ser clar perquè els jutges (o els lectors) t'entenguin; s'ha de ser breu perquè no es cansin de tu i t'abandonin a mig camí. El mestre del periodisme Tyron Edwards dictava als reporters aprenents aquesta norma escrita: “Digues allò que vols dir i no hi afegeixis res més.” Manuel Ossorio y Gallardo donava als lletrats novells aquests consell mordaç: “Si hablas poco, te darán la razón aunque no la tengas... y a veces aunque la tengas.” Això de la brevetat ho tenim après tots els columnistes, forçats a encabir tot el que volem dir en el motllo implacable d'aquestes cinquanta ratlles.