‘Viva el amor'

No sé si conei­xen una cançó d'Albert Pla i Pas­cal Come­lade el títol de la qual és Viva el amor. Com mol­tes cançons del sem­pre ago­sa­rat Pla, la lle­tra és fran­ca­ment for­teta i evoca el risc amb el tel de la mort. Al cap­da­vall, així és la vida. Els trans­cric el final de la cançó perquè des­criu amb més o menys cru­esa la sen­sació que vaig tenir en lle­gir el mani­fest dels 300 pro­fes­si­o­nals i intel·lec­tu­als que va publi­car El País -i un altre que va publi­car El Mundo amb per­so­nat­ges repe­tits- con­tra la inde­pendència de Cata­lu­nya. L'estrofa final fa així: “Tal vez fue mi san­gre, tal vez su sudor/ o el sabor de la muerte nos puso cali­en­tes/ y ella gimió… sí/ Yo me aba­lancé con­tra la pared/ le quite las bra­gas y me la follé./ Tal vez fui un sal­vaje, tal vez me pasé./ Sus ojos gri­ta­ban: ¡Por dios, tómame!/ Cerca del cadáver… un charco de san­gre/ refleja las som­bras oscu­ras y ardi­en­tes/ de los dos aman­tes en el callejón./ Lo dice todo el mundo, no lo digo yo:/ No hay nada mejor que hacer el amor”. L'exci­tació intel·lec­tual dels 300 auto­pro­cla­mats fede­ra­lis­tes s'assem­bla molt a la bru­tal esco­mesa sexual que des­cri­uen els lle­tris­tes d'aquesta cançó. És un amor poc sin­cer... que no s'assem­bla gens a la can­di­desa dels ver­sos de Sal­vat-Papas­seit que reci­tava, més que no pas can­tava, Teresa Rebull: “Visca l'amor que m'ha donat l'amiga / fresca i polida com un maig con­tent! / Visca l'amor / l'he cri­dada i venia / –tota era blanca com un glop de llet.” En fi, la decla­ració d'amor sobre­vin­guda dels fede­ra­lis­tes espa­nyols és més aviat una bufo­nada, com les que pro­ta­go­nitza el sem­pre his­triònic Boa­de­lla, que es veu que ara és un assidu dels salons aris­tocràtics i ran­cis del Círculo Ecu­es­tre bar­ce­loní. Ai, qui ho havia de dir!

Però què bus­quen aquests fede­ra­lis­tes renas­cuts, alguns dels quals el 1981 van sig­nar el mani­fest dels 2.300 que s'opo­sa­ven a la política lingüística cata­lana? Decla­rar en veu ben alta que són con­tra­ris a la inde­pendència de Cata­lu­nya, encara que sigui una inde­pendència de nova gene­ració, amb una sèrie d'argu­ments, també històrics, que són esbi­ai­xats perquè són escan­da­lo­sa­ment pre­sen­tis­tes. Em sem­bla una bar­ba­ri­tat que pro­fes­sors d'història con­tem­porània com Julián Casa­nova, Juan Car­los Mai­ner, San­tos Julià, Justo Serna, José Álva­rez Junco, Luis Cas­tells, Car­los For­ca­dell, José Luis de la Granja, Juan Sisi­nio Pérez Garzón o Manuel Pérez Ledesma puguin subs­criure un ana­cro­nisme com el següent: “La tran­sición de la dic­ta­dura a la demo­cra­cia se hizo de la ley a la ley pasando por la ley. Ahora, paradójica­mente, los inde­pen­den­tis­tas para lle­var ade­lante su deno­mi­nada tran­sición naci­o­nal se pro­po­nen vio­len­tar la ley democrática, hecha por todos y para todos, con el propósito de alum­brar una ley nueva, hecha solo por los que se sien­ten lla­ma­dos a una misión sin con­tar con los demás”. La Tran­sició democràtica es va fer de la llei a la llei? Però què diuen? Aquesta era l'estra­ta­gema de Tor­cu­ato Fernández-Miranda –que és l'autor real de la frase “de la ley a la ley a través de la ley”–per man­te­nir la ini­ci­a­tiva política i diri­gir des del fran­quisme la “vola­dura con­tro­lada del régimen”. L'arti­cle cinquè de la dita llei fona­men­tal era ben explícit sobre què pas­sa­ria si les Corts fran­quis­tes s'opo­sa­ven a la reforma: “... El Rey podrá some­ter direc­ta­mente al pue­blo una opción política de interés naci­o­nal, sea o no de carácter cons­ti­tu­ci­o­nal, para que decida medi­ante referéndum, cuyos resul­ta­dos se impondrán a todos los órga­nos del Estado [...] Si el objeto de la con­sulta se refi­ere a mate­ria de com­pe­ten­cia de las Cor­tes y éstas no toma­ran la decisión cor­res­pon­di­ente de acu­erdo con el resul­tado del referéndum, que­darán disu­el­tas, pro­cediéndose a la con­vo­ca­to­ria de nue­vas elec­ci­o­nes...”. Política, política, política! El rei podria fer el mateix ara, oi?, si algú s'atrevís a fer política en comp­tes de mani­fes­tos. La llei per a la reforma política, de fet, va vio­len­tar la lega­li­tat del règim, a pesar de ser una llei fona­men­tal més, perquè dero­gava tot l'edi­fici jurídic fran­quista. Per tant, “de la llei a la llei, pas­sant per la llei” però des­truint totes les altres lleis fona­men­tals que apun­ta­la­ven la dic­ta­dura. La llei per a la reforma política va esde­ve­nir, doncs, l'ins­tru­ment jurídic que traduïa un acord polític previ.

Fer­ran Sáez, que és filòsof i un bon novel·lista, sap més història que aquests emi­nents catedràtics –o almenys no intenta mani­pu­lar el pas­sat per argu­men­tar les seves con­vic­ci­ons polítiques–. El 26 de setem­bre d'enguany va publi­car l'arti­cle “El Sàhara i altres silen­cis” per expli­car una altra, diguem-ne, argúcia legal del règim fran­quista. Aquesta vegada es trac­tava de des­fer-se del pro­blemàtic Sàhara, que era con­si­de­rat una província espa­nyola més (com les qua­tre que encara for­men Cata­lu­nya) des del 10 de gener del 1958, per lliu­rar-lo al Mar­roc. Obser­vin com va mane­gar-s'ho la dic­ta­dura per pre­pa­rar el ter­reny de la venda d'un ter­ri­tori inequívoca­ment espa­nyol segons la llei. Dos dies abans de morir Franco, el 18 de novem­bre del 1975, es va pro­mul­gar una llei que afir­mava, a diferència de la de 1961, que el Sàhara no havia for­mat mai part “del ter­ri­to­rio naci­o­nal”.

“Quan tot està per fer i tot és pos­si­ble”, com va escriure un altre poeta també donat a les exal­ta­ci­ons amo­ro­ses, el millor és no dir men­ti­des, que és el que fan aquests fede­ra­lis­tes en afir­mar que Espa­nya no ha per­pe­trat mai cap agressió con­tra Cata­lu­nya. Josep Fon­tana, his­to­ri­a­dor de qui es reco­nei­xen hereus molts dels catedràtics que he citat abans, va escriure que la història dels bom­bar­deigs de Bar­ce­lona –ja sigui en la versió d'Espar­tero o en la del reu­senc gene­ral Prim– no podrà ser mai valo­rada de la mateixa manera per la víctima (o sigui el poble de Cata­lu­nya) que pel botxí, que no és altre que el poder de l'Estat amb l'ajuda d'aquells que a Cata­lu­nya li dona­ven suport. “Viva el amor”, amics fede­ra­lis­tes, però amb la veri­tat per davant i sense agres­si­ons.