Un paraigua

Aquests dies és temp­ta­dor pen­sar en Cata­lu­nya i el Regne d'Espa­nya en la pers­pec­tiva d'Escòcia i el Regne Unit. Hi ha simi­li­tuds, però és veri­tat que les diferències són impor­tants: Escòcia ja tenia estat propi i va for­ma­lit­zar la unió amb Angla­terra amb reso­lu­ci­ons apro­va­des pels res­pec­tius par­la­ments a prin­ci­pis del divuit. La qüestió lingüística no és relle­vant per als esco­ce­sos ni la balança fis­cal els és des­fa­vo­ra­ble. El govern con­ser­va­dor de Lon­dres entén que cal resol­dre el tema ràpida­ment amb una pre­gunta clara: inde­pendència, sí o no? Saben que, plan­te­jat així i en les cir­cumstàncies actu­als, els par­ti­da­ris del “no” tenen les de gua­nyar i el tema pot que­dar apar­cat sine die. És una ope­ració d'astúcia política que apel·la a prin­ci­pis democràtics. Des de Cata­lu­nya fas­cina la sub­ti­lesa amb la qual ges­ti­o­nen la situ­ació des de Lon­dres. Tot ple­gat té molt a veure amb la tra­dició d'un país que en el seu dia va deca­pi­tar un rei (Car­les I) per asse­gu­rar que la monar­quia només tingués futur si era par­la­mentària. Des de lla­vors, l'estil britànic de fer política ha estat el middle way (ni ben bé per a tu ni del tot per a mi, però par­lem-ne). Això els va estal­viar la sag­nant revo­lució dels veïns fran­ce­sos. que van escapçar la monar­quia per sae­cula sae­cu­lo­rum. A l'Espa­nya del segle vint un rei va veure's impel·lit a mar­xar dis­cre­ta­ment a l'exili (Alfons XIII), un hereu va abdi­car el seu dret (Joan de Borbó) i l'actual, Juan Car­los, va veure la monar­quia res­tau­rada gràcies al vis­ti­plau d'un dic­ta­dor (Franco). Són històries dis­tin­tes de dos estats amb pas­sat impe­rial. Als colo­nit­za­dors espa­nyols sem­pre se'ls veu amb la creu en una mà i l'espasa a l'altra. Fan basarda. En canvi, quan el pri­mer colo­nit­za­dor anglès de ficció, Robin­son Cru­soe, arriba a una illa ignota només pensa a dis­po­sar d'un parai­gua. Quan aquell pri­mer homo eco­no­mi­cus acon­se­gueix fabri­car-ne un de sol­vent, es pas­seja per la nova pos­sessió amb el parai­gua sota el braç. Al cap de poc ja té un nadiu al dar­rere que li va dient “Yes, Sir”. Són imat­ges i estils... dife­rents.