La intocable Constitució

Si fos pos­si­ble dema­nar per decret una defi­nició àmplia i clara de la Cons­ti­tució espa­nyola a tots els espa­nyols, hi hau­ria un per­cen­tatge impor­tant que s'hi nega­ria, per la sen­zi­lla raó que no l'han vist ni lle­git mai: sols n'han sen­tit par­lar. Altres vol­drien com­plir, però per la mateixa raó no podrien fer-ho. Seria molt pit­jor si es dema­nava citar una part del seu con­tin­gut, per petita que fos, o expli­car la seva uti­li­tat: el resul­tat seria d'escàndol.

Abo­lida per la dic­ta­dura de Primo de Rivera –en pro­cla­mar-se la Segona República el 14 d'abril del 1931–, el 1934 s'ins­taurà nova­ment i va ser vigent fins a la fi de la Guerra Civil el 1939. No tornà a ser-ho fins al 1978, en què, apro­vada per les Corts i per un referèndum popu­lar, el BOE va publi­car-la el 6 de desem­bre del 1978. Va ser, però, en el període de gai­rebé sis anys del 1934 al 1939 quan es popu­la­ritzà abas­ta­ment: a l'ense­nya­ment pri­mari es donà a conèixer de forma pro­gres­siva i didàctica als infants, pri­mer, i
als nens for­mats, després. Sabien del que es trac­tava i l'arbi­tratge que feia dels espa­nyols. Traduïda al català, lle­gida en col·lec­tiu i comen­tada pel mes­tre, es feia un lloc en el seu jove ente­ni­ment. Nas­cut el 1928, hi vaig pren­dre part acti­va­ment.

La del 1978, redac­tada amb paràgrafs impo­sats pels con­ti­nuis­tes –com ara “La Cons­ti­tució es fona­menta en la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola, pàtria comuna i indi­vi­si­ble de tots els espa­nyols...” i el que feia “Les for­ces arma­des tenen com a missió garan­tir la sobi­ra­nia i la inde­pendència d'Espa­nya, defen­sant-ne la inte­gri­tat ter­ri­to­rial”– era per a molts un docu­ment més del tes­ta­ment fran­quista, com els que per força havien impo­sat a les esco­les. Lle­gir cada dia els Prin­ci­pios fun­da­men­ta­les del Movi­mi­ento, can­tar l'himne naci­o­nal en aca­bar la classe, pas­sar el rosari els dis­sab­tes i assis­tir en grup a missa major les fes­tes va desen­vo­lu­par el tant­se­men­fo­tisme de dues gene­ra­ci­ons.

Després d'anys de fer-hi vol­tes, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ha reco­ne­gut de ple dret el matri­moni homo­se­xual. D'ara en enda­vant, gais i les­bi­a­nes podran unir-se en matri­moni i tin­dran els matei­xos drets i deu­res que les pare­lles mix­tes. Tants esca­ra­falls han aca­bat vençuts per el sen­tit comú i la Cons­ti­tució els ha aco­llit, tot i que hi cal­dran modi­fi­ca­ci­ons. Dic jo: no deien en sen­tir par­lar d'inde­pendència que la Cons­ti­tució és into­ca­ble? Si una les­bi­ana o un gai pot sen­tir-se com a tal, per què un català no ha de poder sen­tir-se català sola­ment i no espa­nyol a la vegada? Una Cons­ti­tució redac­tada amb mà tre­mo­losa, per algun mem­bre que tenia de demòcrata el mateix que d'acròbata, amb l'exigència d'inse­rir-hi limi­ta­ci­ons, acom­pa­nya­des d'ame­na­ces, s'hau­ria de refer i actu­a­lit­zar. Amb cri­sis inclo­ses, la civi­lit­zació avança impa­ra­ble i la Cons­ti­tució és una eina al ser­vei de la democràcia i no quel­com into­ca­ble com la mòmia del faraó Tutanka­mon.