Discutir

Hi ha un pro­verbi anglès que diu: “The more harsh and bit­ter words are, so much weaker are the argu­ments”, que, traduït mal­des­tra­ment, sig­ni­fica: “Com més dures i amar­gues són les parau­les, més febles són els argu­ments.” És una vella veri­tat: els ges­tos gran­di­loqüents, els crits, l'aca­lo­ra­ment, l'insult, la des­qua­li­fi­cació per­so­nal sem­pre ama­guen pobresa de raci­o­na­li­tat. Ho dic a propòsit de debats, i no sols polítics, que con­tem­plem diària­ment. Estem pre­pa­rats per ama­gar les nos­tres man­can­ces argu­men­ta­ti­ves per molts camins.

Un altre recurs, molt sim­plista, és el sar­casme forçat, tan típic en els ado­les­cents: fer bro­meta, des­fi­gu­rar la veu imi­tant la de l'adver­sari, ridi­cu­lit­zar hiperbòlica­ment l'altre. Encara més: dia­lo­gar amb un mateix imi­tant l'altre que no intervé en el diàleg i on sen­tim aquest pro­tes­tar perquè “això no és el que he dit jo”. Aquest és tan suat que fa man­dra quan el sents entre per­so­nes con­si­de­ra­des impor­tants.

De fet, l'art de la dis­cussió, de la con­trovèrsia, està a l'abast de pocs. Esdevé un plaer escol­tar dues per­so­nes intel·ligents dis­cu­tint. No sovin­teja, però quan això es dóna que­des emba­da­lit. Per a dis­cu­tir així cal dis­po­sar d'una bona infor­mació –i no una d'inven­tada–, expo­sar-la sense des­fi­gu­ra­ci­ons ni exa­ge­ra­ci­ons, man­te­nir la calma, res­pec­tar els torns de parla, cop­sar les con­tra­dic­ci­ons en què cau l'adver­sari i fer-les notar sense ridi­cu­lit­zar-lo. Són duels dialèctics que ens res­ca­ba­len de tanta vul­ga­ri­tat. Una mera­ve­lla.

¿Sabeu en quin àmbit he sen­tit més energúmens incapaços de rao­nar, de man­te­nir la calma o d'evi­tar bro­me­tes? En el ter­reny del sexisme. Els pre­ju­di­cis que hi reca­uen, els ata­vis­mes, la força del cos­tum, la impe­ra­tiva neces­si­tat de demos­trar que un és “molt mas­cle” i pri­ma­ri­e­tats per l'estil són ter­reny minat per a la raó. Ara mateix, quan el govern de Madrid ha hagut d'accep­tar els matri­mo­nis homo­se­xu­als, encara hi ha per­so­nes, tin­gu­des per seri­o­ses, que diuen que hi estan d'acord però no amb la paraula matri­moni. Fals: el que molesta de debò és la no-mar­gi­na­li­tat dels homo­se­xu­als; la deno­mi­nació és sols l'excusa.

I és que sem­pre diem més coses que les que ens pen­sem que diem.