Decidint a cada pas
De petita em varen explicar que per afrontar les oportunitats del passeig de la vida (llarg, intens, ple de corbes i desnivells), hi ha diferents actituds que demostren, a cada pas que hàgim fet, el nostre tarannà.
Fent ús d'un maniqueisme escolàstic, em deien que aquestes actituds parteixen de dues personalitats molt diferents.
La primera, la més fàcil i immediata per evident, és la que sembla que et pot consolar momentàniament però que, a la llarga, no et porta enlloc. Aquella en què la queixa és l'emblema, i la crítica al món que et rodeja és la constant. Aquella en què vius malament tot el que et passa, que et creus amb dret a tot i sense obligació de res, que et sents recelós dels altres i que penses que estimar és exigir i que estimant molt (però sense estimar bé) tot es justifica. Aquesta és l'actitud de les persones queixoses, malhumorades, rancoroses, geloses i egoistes que sempre estan en poder de la veritat. Que van fotent mocs a tort i a dret, que consideren que tenen la raó absoluta i que el món i les persones han d'estar al seu servei: “La cervesa està massa freda o calenta... el gelat és massa cremós o aigualit... l'amic no em cuida prou... no era el regal que m'esperava...”
En la segona, més difícil i menys vistosa, no es crida tant i s'intenta construir més. És l'actitud de persones conciliadores, amables i positives que aprenen a ponderar, a donar el valor i la importància a allò que en realitat en té, que sumen, que estimen molt (o poc) però bé i que són generoses amb el món. Són les persones valentes que s'enfronten als problemes de cara, que busquen solucions i no dubten, en general, de la bona voluntat de la gent. Són les que es mostren compassives i empàtiques amb els altres i que cuiden, no els que criden o ploren més, sinó aquells que més ho necessiten.
Entre aquestes dues maneres de caminar tan oposades, un va fent esforços i decidint, amb més o menys encert, amb més o menys ganes, amb més o menys suport, a cada pas fet, quin és el cantó escollit.
Tindrem la desgràcia (i la sort!!) d'equivocar-nos un munt de vegades. Estigmatitzar el fracàs i el dret a superar-lo només ho fan els mediocres i covards. Si amb el nostres errors no millorem, no aprenem i no ampliem els nostres horitzons, el nostre passeig vital és (i serà) estèril, lineal i sòrdid.
“No hay que esperar a que pase la tormenta, hay que saber bailar bajo la lluvia”, sentencien, encertadament, Los Banis en el seu disc flamenc i rumber Viento y arena.
