El seguici del banquer

Fa alguns anys, amb ocasió d'una bella gior­nata dan­tesca o dan­ti­ana, de la Divina Comèdia i d'una certa meda­lla d'or, vaig pas­sar mig matí a la cape­lla pri­vada que Cosimo de' Medici, dit Cosimo el Vell, es va fer cons­truir al palau nou de Via Larga, ara Via Cavour, a la ciu­tat de Florència. És una cape­lla mínima, molt poc visi­tada, on jo mateix, que conec una mica la ciu­tat, no havia tin­gut abans l'opor­tu­ni­tat d'entrar-hi. Entre les qua­tre parets glo­ri­o­sa­ment pin­ta­des no hi devien cabre més d'una dot­zena de per­so­nes. Supose que l'avi Cosimo, la dona, el fill Piero el Gotós i els néts: Lorenzo, que després seria el Magnífic, i Giu­li­ano, que va ser assas­si­nat en la con­ju­ració dels Pazzi, quan els ban­quers rivals del Medici van deci­dir com­ba­tre la com­petència amb un esplèndid atemp­tat amb punyal, a Santa Maria del Fiore, durant la missa del dia de Pas­qua. Els fets aca­ba­ren de manera una mica com­pli­cada, amb Giu­li­ano apu­nya­lat, Lorenzo que escapà ferit, i els Pazzi assas­si­nats al seu torn, un d'ells –no recorde quin– enter­rat, desen­ter­rat, arros­se­gat i llançat a l'Arno, i l'arque­bisbe Sal­vi­ati, que no era cli­ent dels Medici, pen­jat d'un fines­tra del Palau de la Sig­no­ria. Leo­nardo da Vinci, encara jove, en va fer uns dibui­xos molt rea­lis­tes. El papa Sixt IV, genovès, va exco­mu­ni­car la ciu­tat, i els dele­gats flo­ren­tins hague­ren d'humi­liar-se ver­go­nyo­sa­ment per acon­se­guir el perdó. Ja veuen que en matèria de pro­ble­mes ban­ca­ris, com­petència, interes­sos, cli­ents i mer­cats, els con­flic­tes del gremi ja tenen una història ben llarga i vio­lenta.

Em ve ara tot això a la memòria, com una escena més d'aque­lla Florència que al llarg d'un segle va inven­tar i va fer coses com­pa­ra­bles només amb el gran segle d'Ate­nes. Pèricles, però, no era ban­quer, com els grans senyors de la Tos­cana, ni feia préstecs als indus­tri­als de la llana, als papes de Roma i als sobi­rans de mig Europa. Ni es va fer cons­truir a Ate­nes res de sem­blant al Palau Medici de Florència, dit després Medici Ric­cardi. Al cor d'aquell impo­nent edi­fici, doncs, d'arqui­tec­tura aca­bada d'inven­tar, Cosimo el Vell li enco­manà a Benozzo Goz­zoli la deco­ració de la cape­lla. L'avi ban­quer i el seu fill el gotós (la gota era una male­dicció de la família, com ho va ser dels Borja i dels Habs­burg) van vigi­lar per­so­nal­ment l'exe­cució de les pin­tu­res murals. El tema, en teo­ria, era l'ado­ració dels Reis Mags, el llarguíssim seguici dels quals omple tres de les qua­tre parets abans d'arri­bar a una ten­dra escena de Bet­lem, obra de Filippo Lippi. Però con­tem­plant amb una mica de dete­ni­ment la pro­cessó dels mags, fa tot l'efecte que els Medici volien sobre­tot ado­rar-se ells matei­xos, dei­xar sobre la paret de la cape­lla els seus pro­pis retrats amb aque­lla ini­mi­ta­ble expres­si­vi­tat de la pin­tura flo­ren­tina del qua­tre-cents: el seguici dels Reis d'Ori­ent ve de mun­ta­nyes remo­tes i encara haurà de recórrer pai­sat­ges de roca per arri­bar a Bet­lem.

Enmig, abans de Bal­ta­sar vell i bar­but, i després d'un jove Gas­par bellíssim ves­tit d'or i de blanc, que repre­senta l'ascens de la família a la glòria, hi ha els altres mem­bres de la casa, vells i joves, i al petit Lorenzo, de deu anys a penes, ja se li veu la cara d'allò que havia de ser de gran: lleig, seduc­tor i l'home de nego­cis més polític del seu temps. No com­pa­rem, per favor, amb cap ban­quer ni amb cap polític nos­tre, dels que manen ara o dels que mana­ven fa alguns anys: cap d'ells no és flo­rentí, ni sap què vol dir tal cosa. Per exem­ple, vol dir que Cosimo de' Medici, en el grup de figu­res que hi ha davant del rei Bal­ta­sar, hi va fer retra­tar molt dig­na­ment els seus pro­pis emple­ats de més cate­go­ria, els que ara en diríem direc­tors de sucur­sals o agents de fili­als euro­pees de la banca fami­liar. I allà els teniu, amb cares cir­cums­pec­tes, no se sap si pen­sant en el balanç de l'últim exer­cici comp­ta­ble, o en el Jesu­set que els espera. La desgràcia del nos­tre temps, no flo­rentí ni renai­xen­tista, és que ja ningú no sabria fer tal com­bi­nació deli­ci­osa entre banca, pin­tura i els mags del pes­se­bre.