La Catalunya industrial
Fa aproximadament un mes que es va presentar al Cercle d'Economia l'Atles de la industrialització de Catalunya (1750-2010), editat per l'editorial Vicens Vives i la col·laboració de l'obra social de Catalunya Caixa. Han dirigit l'obra els professors Jordi Nadal Oller, Josep M. Benaul i Carles Sudrià, els mateixos que aviat farà deu anys (2003) van publicar l'Atlas de la industrialización de España, 1750-2000, editat per Crítica i el BBVA.
Els autors assenyalen de bon començament que el nou atles té una òptica més comprensiva, i abasta els fenòmens de caràcter demogràfic i territorial que acompanyen i són causa i efecte del mateix procés d'industrialització, i una capacitat major d'aproximació en el detall. Però més enllà d'això, els autors parlen d'un canvi de perspectiva molt rellevant. Fa deu anys tots estàvem convençuts d'una mutació que acabaria imposant el predomini i l'hegemonia dels serveis, relegant la indústria a un paper secundari. Ara, en canvi, la realitat ens ha situat davant d'un nou paradigma. Els serveis tenen i tindran un caire complementari del sector industrial. “Pot haver-hi una indústria més o menys potent amb uns serveis deficients, però no a la inversa.” Així, doncs, visió més de conjunt i alhora un accent més radical a favor de la indústria.
L'itinerari que ens proposen els autors, acompanyats de diversos col·laboradors per a cada capítol, és extremadament suggeridor. Primer ens posen davant d'una evidència històrica: el desgast i la fatiga de la societat catalana després dels conflictes de la segona meitat del segle XVII. I la reacció. “Mutilat després de la guerra de Separació i sotmès a un nou règim polític a partir de la guerra de Successió, el país català va renunciar durant el segle de les llums a la reivindicació col·lectiva, és a dir, a l'autogovern, per entregar-se a la reivindicació individual i als negocis de cadascú. Riquesa i benestar material en lloc de càrrecs i honors.”
A partir d'aquesta circumstància, Àlex Sánchez ens situa en els primers passos de la industrialització, de 1750 a 1832, el paper dels aiguardents, la navegació oceànica, les indianes, la importació de cotó en floca i el desenvolupament de la manufactura. Els tres directors aborden el capítol nuclear del període 1833-1935 que, amb tots els alts i baixos, les contradiccions i les limitacions dels mercats, van acabar situant Catalunya com la “Fàbrica d'Espanya” en expressió feliç d'una exposició memorable que també va coordinar el professor Jordi Nadal. El període de 1935 a 1975 que ens presenta Jordi Catalan ens alerta de la reculada, la paràlisi en la guerra i la més immediata postguerra, i després la superació en l'adversitat fins assolir un clímax industrial. Joaquim Solà, Xavier Sàez i Montserrat Termes assenyalen el marc entre dues crisis del període 1976-2010, amb un procés crític de desindustrialització i de risc de pèrdua d'empenta, competitivitat i capacitat innovadora. Jordi Maluquer de Motes ens fa la perspectiva europea del període més recent.
El volum i la qualitat de la informació és extraordinari i ens aporta unes dades sense precedents per avaluar la peripècia fabulosa d'un país i la seva població sempre sobreposant-se a les adversitats per excel·lir.
El llibre ens obre també una perspectiva política. Sense indústria, o amb menys, ens en cal una de nova, i aquest és el repte de futur. Amb una indústria en retrocés no hi ha futur. Cal, doncs, superar les paradoxes del passat i entendre que no pot continuar el malefici que ens situa sempre en un sobreesforç creatiu just quan ens va malament el reconeixement de la nostra voluntat de ser i de decidir. En el context de la campanya que ens acompanya no és un mal punt: “(...) la trajectòria històrica de la indústria catalana, que aquest atles vol recollir, demostra la capacitat del sector per reaccionar davant les dificultats i reinventar-se a si mateix. El llegat de la industrialització, com a experiència històrica i com a forja de coneixement i d'actituds, ha de servir per recuperar l'empenta perduda.”
