La Doctrina Estrada i Catalunya
La negativa del govern mexicà a reconèixer el del general Franco, la qual cosa va constituir el principal escull d'aquest en l'àmbit internacional, no va ser per un caprici del president Lázaro Cárdenas, tal com digueren els llepaculs d'aquell règim imposat per la força i no per la legalitat. Anys abans de l'alçament feixista contra el règim legalment constituït, inspirat per raons que no tenien res a veure ni tan sols amb Europa, Genaro Estrada, un il·lustre mexicà que va marcar molt favorablement la política exterior mexicana eixida de la revolució del 1910, va ser un dels primers a establir i esgrimir de manera formal el que es podria sintetitzar com el dret que té cada poble a triar el seu destí, que, amb el temps, en molts organismes internacionals, fins i tot a l'ONU i, no cal dir-ho, en la constitució política de Mèxic, s'ha establert com un inalienable dret a la autodeterminació.
No va ser cap error de Mèxic considerar que el govern de Franco era producte d'una descarada i enèrgica intervenció estrangera i, a més a més, de règims obertament totalitaris, com ho va ser també el del mateix generalíssim Franco. És per això que diuen que Franco fins i tot tenia malsons per culpa de la famosa Doctrina Estrada, ja que aquesta compareixia cada cop que, per un camí o per un altre, s' intentava convèncer el govern de Mèxic que el reconegués. En la Doctrina Estrada, doncs, es basà tota l'ajuda de Mèxic als republicans i als també milers de catalans que van anar a l'exili i als també milers que van anar a parar a aquest país.
Ara que sembla que d'aquí a poc temps els que viuen a Catalunya i el País Basc tindran l'oportunitat d'anar un per un a dir si volen o no ser independents, en el cas que l'opinió de la majoria sigui afirmativa, es donarà el cas que Mèxic reconegui i se solidaritzi amb la voluntat majoritària dels catalans? Si és així, evidentment el que esgrimirà el seu govern, que, gràcies a Déu, ja no serà el desastrós i simpatitzant del Partit Popular espanyolíssim que ha patit els últims dotze anys, serà precisament la Doctrina Estrada, que, val a dir-ho, ha esdevingut un dels instruments descolonitzadors més importants dels últims cent anys.
Potser valdria la pena fer una mica de pedagogia en aquest sentit per preparar, per quan arribi l'hora, una resposta favorable dels principals països d'Amèrica i d'altres indrets del mon importants per a Catalunya.
En comptes de perdre el temps i tants diners com s'han malgastat tractant d'ensenyar civilitzadament a gent amb la qual “no hi ha res a fer”, potser hauria valgut més la pena escarrassar-se per crear una millor entesa amb els que poden tenir la sensibilitat i la capacitat de comprendre i fins i tot solidaritzar-se amb la causa catalana.
No deixa de fer-me un xic de mala espina que el nou president de Mèxic, Enrique Peña Nieto, hagi anat a Madrid i no hagi passat per Barcelona. Benauradament, però, el senyor Rajoy, que cada vegada dóna més mostres del poc que hi toca, un dia abans d'entrevistar-se amb el president del país més gran de parla espanyola va fer aquelles declaracions tan intel·ligents en el sentit que “qui no era a Espanya no era enlloc”...
Ja sé que la guitza anava per a Catalunya, però Peña Nieto, evidentment, se'n va ressentir i potser algú es preocuparà perquè se'n senti encara més...
