Claror i diàleg

Des de fa set­ma­nes, és molt fàcil que qual­se­vol dinar fami­liar, sopar amb amics o tro­bada social, acabi en una pro­fitós i ric debat polític. És nor­mal, atès les cir­cumstàncies excep­ci­o­nals que viu el nos­tre país. Per­so­nal­ment trobo que també és bo, salu­da­ble i fantàstic que sigui així. M'agra­da­ria que aquells que par­len de país segres­tat, pen­sa­ment únic i altres deli­ris assis­tis­sin a un dels meus dinars fami­li­ars o sopars amb amics. Hi ha, no cal dir, opi­ni­ons diver­ses, expres­sa­des amb res­pecte i espe­rit dia­lo­gant, però sovint defen­sa­des amb una gran vehemència. Hi ha vots deci­dits i vots inde­ci­sos. N'hi ha de fidels i n'hi ha d'estratègics o útils. Hi ha temp­ta­ci­ons pro­se­li­tis­tes i con­ces­si­ons a l'adver­sari. Hi ha valo­ra­ci­ons de líders carismàtics, pro­me­te­dors, dis­crets o pro­vo­ca­dors. Hi ha raons històriques, sen­ti­men­tals, econòmiques, cul­tu­rals. Hi ha llengües dife­rents que es cre­uen, s'inter­ca­len i con­vi­uen amb total natu­ra­li­tat –com ha pas­sat sem­pre–. I, per des­comp­tat, hi ha idees lliu­res que no tenen en compte el cognom de ningú –ni el propi ni el dels altres–. Hi ha migas i pop a la bada­lo­nina. Hi ha dub­tes, vacil·laci­ons, afir­ma­ci­ons rotun­des, nega­ti­ves exal­ta­des. Hi ha infor­ma­ci­ons que cir­cu­len amb una velo­ci­tat de ver­ti­gen, vídeos que es com­par­tei­xen, entre­vis­tes que es repro­du­ei­xen, idees enga­bi­a­des en cent qua­ranta caràcters, refle­xi­ons plàcida­ment expo­sa­des en un arti­cle llarg com un dia sense pa. Que no em vin­guin a dir que som un país de pen­sa­ment únic, de lli­ber­tat d'opinió segres­tada. Deu haver-hi poques soci­e­tats en el nos­tre entorn que vis­quin immer­ses en un debat més viu i més intens, més lliure i, a la vegada, més pacífic. I, per cert, que ja no em queda bona fe per creure que els que par­len de soci­e­tat enta­ba­nada ho fan per des­co­nei­xe­ment. Saben que no diuen la veri­tat, millor dit: saben que ama­guen una veri­tat que no volen accep­tar de cap manera. Com un nen petit que es tapa els ulls pen­sant que així, el mons­tre que dibui­xen els ombres a la paret de la seva habi­tació, des­a­pa­rei­xerà. Si les ombres els fan por, el que han de fer és obrir el llum, il·lumi­nar la paret, omplir l'habi­tació de claror. Posem-hi llum, par­lem-ne. Ja ho sé, és una recepta molt cata­lana i pot­ser amb això n'hi ha prou perquè la rebut­gin. Con­tra la por i les ombres, nosal­tres hi con­ti­nu­a­rem posant claror i diàleg.