la CRÒNICA
Amnistia fiscal
El proper dia 30 de novembre és l'últim perquè les persones i les entitats que tinguin béns de fortuna no declarats al fisc espanyol regularitzin la seva situació. En el corrent recaptatori impulsat pel govern de Rajoy, les ments pensants del seu gabinet varen entrellucar que podien treure un bon profit dels estalvis dipositats a l'estranger o guardats en caixes fortes que no formaven part dels patrimonis declarats. L'estímul consisteix que paguin un 10% i quedin així netes com una patena les fortunes fins ara amagades.
Després de la primera intenció, una allau de lletra menuda ha intentat arrodonir la jugada i cada vegada ha complicat més les coses, en lloc de simplificar-les. Resultarà molt útil saber quanta gent s'haurà acollit a aquesta llei, i quin profit n'haurà tret l'Estat espanyol. Les darreres estadístiques estaven molt per sota de les optimistes previsions inicials. Cal considerar que aquelles persones que puguin demostrar que els fons propis dipositats a l'estranger ho varen ser amb anterioritat al període de prescripció –quatre o cinc anys segons els casos– no estan obligades a pagar el gravamen, perquè l'acció del fisc per castigar-les ha prescrit, i per tant, poden regularitzar-los sense cap altre pagament que el provinent dels interessos o dividends que hagin pogut percebre d'aquells dipòsits en el període no prescrit.
Els exercicis fiscals de forta evasió varen ser en les dècades dels noranta i dels primers dos mil, quan l'especulació era enorme, i semblava que tot anava sobre rodes. Va ser una època marcada per una explosió d'efectiu que corria de mà en mà sense aturador, provocat per l'especulació i el sobrepreu de béns i serveis en una espiral que semblava que no s'havia d'acabar mai. Aquest va ser el temps en què amb més intensitat es produïren sortides de capital de forma irregular. Però aquesta allau de fortunes es va anar deturant per efecte de la crisi. És simptomàtic comprovar que l'evasió es va acabar gairebé de cop en els últims cinc anys.
D'altra banda, les entitats financeres de la Confederació Helvètica, del Principat d'Andorra i d'altres amagatalls fiscals s'han portat com uns perversos, castigant aquests dipòsits i negant-los una rendibilitat mínima. Coneixedors que es tractava de diner opac han carregat comissions, auditories, taxes..., fins a aconseguir que tinguessin un rendiment nul o fins i tot negatiu. No han tingut pietat amb els fons dipositats!
Tampoc es pot menystenir l'actitud dels que no s'acullin a l'amnistia per la temença que posteriorment el fisc elabori una llista negra que sigui objecte de sistemàtica investigació entre els que ho han fet. El govern de l'Estat ha jurat que aquesta eventualitat és impossible. Però qui es fia d'aquesta colla d'aficionats que legislen ara des de La Moncloa?