Junts, per què?

Enmig de la cam­pa­nya elec­to­ral ha succeït un fet para­digmàtic que avala la neces­si­tat ina­jor­na­ble que els cata­lans exer­cei­xin el dret a deci­dir: el reial decret sobre des­no­na­ments apro­vat pel govern espa­nyol. Tot­hom coin­ci­deix en què es tracta d'una ini­ci­a­tiva legis­la­tiva res­tric­tiva i que exclou la majo­ria dels afec­tats, un estrip més en l'apedaçada pauta democràtica espa­nyola. El més bo del cas és que la pater­ni­tat de la mesura és del PP, però presa després d'algu­nes cites amb el PSOE (esbom­ba­des con­ve­ni­ent­ment abans de la vaga gene­ral i liqui­da­des a con­veniència hores abans de la gran atu­rada) i, pre­cep­ti­va­ment, rubri­cada pel rei d'Espa­nya.

El cas és que fa pocs mesos, el Par­la­ment de Cata­lu­nya va apro­var per una­ni­mi­tat una pro­po­sició de llei que dis­po­sava una sèrie de mesu­res per afron­tar l'excés d'endeu­ta­ment per­so­nal i fami­liar, i pro­te­gir els afec­tats pels pro­ces­sos d'exe­cució hipo­tecària. Es tracta d'una mesura molt més social (pel con­tin­gut que té) i molt més democràtica (per la una­ni­mi­tat amb què es va apro­var), que el decret del PP nego­ciat amb el PSOE i sig­nat pel rei. En canvi, ni el PP, ni el PSOE ni el rei no van pen­sar la pos­si­bi­li­tat, no ja de pren­dre com a referència la llei apro­vada a Cata­lu­nya, sinó ni tan sols tenir-la en compte.

Fa una certa pena que, en aquesta cam­pa­nya, el PP, el PSOE i el rei impo­sin el dis­curs de la “uni­tat” i l'ana­tema de la “sepa­ració” quan, en canvi, igno­ren la con­tri­bució de Cata­lu­nya en els afers d'Estat. Així com també fa pena que par­tits com ara ICV i ERC s'entes­tin a igua­lar el PP i CiU en el paquet de la dreta, quan és obvi que CiU, en matèria social (i aquest cas sobre polítiques de des­no­na­ments n'és una prova irre­fu­ta­ble, però en la defensa de l'eco­no­mia social de mer­cat també) no té res a veure amb el libe­ra­lisme sal­vatge ni amb l'extrema dreta reac­cionària que amaga el PP.

Men­tre s'afer­ren a la política de la nega­ti­vi­tat per escam­par un mis­satge de fos­cor durant la cam­pa­nya, les for­ma­ci­ons par­tidàries d'impo­sar la “uni­tat per pebrots” i igno­rar que la tra­dició democràtica del cata­la­nisme (en con­junt) ve “d'un silenci antic i molt llarg”, han fallat en no des­criure com millo­rarà la vida del poble català si gua­nya el “no” al dret a deci­dir. O pot­ser no han fallat. És obvi que han d'ama­gar que un futur igual al pas­sat és un abu­siu con­tracte de per­manència (ni tan sols revi­sa­ble) amb el dèficit democràtic.