Plebiscit per una Catalunya millor

La campanya electoral catalana va començar moguda. No només perquè en aquells dies el soufflé declaratiu havia pujat significativament o perquè socialistes i populars van penjar virals demagògics per combatre el discurs nacionalista, sinó perquè l'atzar va situar un desgraciat incident –un suïcidi a Barakaldo arran d'un desnonament– a l'agenda informativa i els discursos socials van poder agafar aire després d'una precampanya en què la propaganda s'havia reduït a l'eix nacional. De fet, dos partits (ERC i ICV-EUiA) van començar la campanya animant els seus joves, primeres forces de xoc de qualsevol formació quan vénen eleccions però també un dels col·lectius més castigats per la crisi amb més d'un 50% d'atur. Oriol Junqueras es declarava “mileurista” i Joan Herrera es negava a enviar més catalans a “servir cafès a Londres”. Tota una declaració d'intencions per afrontar l'esprint final.

Qui negui el sentit plebiscitari d'aquestes eleccions s'equivoca. Artur Mas ha sabut llegir el tempo polític i, o bé seguint la voluntat del poble o bé per pura estratègia electoral –serà dels pocs dirigents, per no dir l'únic, que es reafirmaran en el poder en un context clar de crisi–, ha convocat unes eleccions que canviaran el curs de la història política de Catalunya. D'una banda, són un plebiscit nacional en tota regla –i Madrid ha de llegir-ne els resultats atentament–, però per l'altra són unes eleccions que han de permetre posar les bases per una Catalunya que combati definitivament la desafecció política. De fet, l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) situava la insatisfacció amb els polítics com el tercer problema més sentit pels catalans, per sobre l'encaix Catalunya-Espanya, discurs dominant des de la Diada (23,4% contra 22,5%). Són, per tant, les eleccions que han de permetre construir una Catalunya millor. Una vegada feta i guanyada la consulta, una Catalunya independent, però amb els vicis heretats del passat, no ens servirà per a res.

Des del món empresarial –i les patronals que representen les PIME, així com la Cambra de Comerç, han donat suport majoritari al dret a decidir–, el president de la CECOT Antoni Abad ja alçava la veu en aquesta direcció: “Volem un país business friendly i sense rèmores del passat.” Donar incentius perquè la petita i la mitjana empresa es mantinguin com la punta de llança del teixit productiu català és, des del meu punt de vista, essencial per afrontar un procés d'autodeterminació amb garanties. En aquest sentit, el procés d'internacionalització d'aquestes PIME s'hauria de beneficiar d'aquesta política d'exteriors catalana a la qual CiU vol donar rang de conselleria. Perquè és evident que aconseguir la legitimitat internacional per afrontar la consulta que pregona Mas requerirà d'una diplomàcia pública activa i sense complexos a Madrid, a Brussel·les o a Washington. Per exemple, més de quinze mil lobbistes envolten el procés de presa de decisions comunitari i, estigueu-ne segurs, molts d'ells treballaran perquè Europa giri l'esquena als interessos catalans.

No obstant això, el context econòmic desfavorable en què se circumscriu aquest plebiscit –amb un 23% d'atur més en dos anys i un 30% de catalans al llindar de l'exclusió social– fa que si Artur Mas rep l'encàrrec de liderar el govern –com les enquestes especulen, algunes amb majoria absoluta (69-71 diputats segons el CEO)– haurà de construir aquestes 105 estructures d'estat que dibuixa al seu programa electoral amb molta responsabilitat. Des del principi, sense perdre temps. No només per construir una Catalunya amable per a les empreses, com demanen els líders empresarials, sinó amable per a les persones. La diputada del PSC Laia Bonet, en un acte al territori, afirmava: “Defenso el dret a decidir per la qüestió nacional, però també pel procés d'avaluació continuada de l'acció política.” Si bé constato que els socialistes catalans tenen molt mala peça al teler –a l'exsecretària del govern, emblema del sector catalanista, era evident que la paraula “federalisme” li feia fins i tot nosa en el seu argumentari– sí que prenc aquesta cita per evidenciar la necessitat de replantejar-nos les bases amb què es fa política de cara al nou país que volem construir. Si la CUP agafa força després d'aquestes eleccions no serà res més que representant un sector de població desencisat amb un establishment que, per posar un exemple, no ha sabut consensuar una llei electoral pròpia des de la Transició que garanteixi un contacte més directe (i efectiu) entre polítics i ciutadans. Aprofitant que les llistes ens deixen entreveure que entraran una bona colla de joves parlamentaris, apel·lo a aquesta necessitat de feedback com una de les seves primeres responsabilitats per fer canviar el país.

Resumint, Potser em diran il·lús, però sóc optimista. La societat catalana, quan s'ha posat a fer política, ha demostrat determinades virtuts que la fan especialment lloable: els partits nacionalistes, a diferència dels bascos, no han plantejat mai el discurs identitari des del punt de vista ètnic –“és català qui viu i treballa a Catalunya”, que afirmava el president Pujol– i la rauxa dialèctica no s'ha traduït amb tensió al carrer. Això explica la contradicció flagrant amb què entra l'abrandat discurs que fan partits com ara el PP, Ciutadans i UPyD quan pronostiquen la divisió social i la fragmentació de Catalunya: Artur Mas i Oriol Junqueras, segurament màxims exponents de l'independentista al nou Parlament, mai han plantejat un discurs excloent. I aquesta és una bona base per començar a treballar.