La Columna
Angélica Liddell
Una taula de ping-pong al centre de l'escenari despullat de la nova sala d'El Canal de Salt. Unes figuretes de porcellana que recorden la llunyana Xina de Mao, juntament amb uns llibres vermells i una parella d'actors disfressats a la manera de la revolució cultural. També hi ha una dona amb perruca, un home alt que sembla cosí germà del Papageno de La flauta màgica i un gos que vol pujar a la taula. Aquests són els elements centrals que componen el darrer i fascinant espectacle d'Angélica Liddell, Ping Pang Quiu, estrenat a Temporada Alta. Guanyadora del Premio Nacional de Literatura Dramática per La casa de la fuerza, en la seva nova obra ens trasllada cap a la Xina de Mao per parlar-nos de la revolució cultural, en el sentit més ampli del terme. Més d'un espectador pot pensar per què avui la Xina de Mao i què té a veure això amb l'univers cínic d'aquesta artista dramàtica nascuda a Figueres que s'està convertint en una de les grans figures del teatre internacional. La resposta crec que no cal buscar-la en la possible venjança que l'autora fa contra els excessos ideològics del comunisme –que també hi és– sinó en veure com darrere la Xina es pot construir una metàfora potent sobre la destrucció de la cultura en el nostre present. Mao empresonava els metges perquè havien anat a la universitat, tancava els creadors perquè eren contrarevolucionaris i destruïa l'expressió perquè l'expressió anava contra la doctrina. Liddell ens recorda que els nazis també varen destruir uns quadres de Paul Klee en els darrers dies de la segona guerra mundial per deixar el món sense l'herència de la bellesa. Destruir la cultura equival a deixar el món sense un llegat, a arruïnar l'expressivitat, a convertir-nos en autòmats presoners d'unes regles tan estrictes com aquelles a què se sotmeten els jugadors xinesos de ping-pong. Liddell llegeix fragments d'El libro de un hombre solo de Gao Xingjian –premi Nobel 2000– on ens recorda quina és la soledat a què està condemnat en no poder disposar de la llibertat de la creació.
La Xina que es descriu a Ping Pang Qiu i amb la qual Angélica Liddell combat amb hedonisme a ritme de mambo, té molt a veure amb el nostre present. Les cendres del comunisme no ressusciten per dir-nos que tot allò ja està ben mort, sinó per recordar-nos que probablement en aquest món que es configura com el millor dels mons feliços, l'expressió, la creació i, en definitiva, la cultura continuen marginades, amenaçades i silenciades per la incomprensió.