La corrupció conceptual

El fet que l'esbor­rany de docu­ment que pre­sump­ta­ment implica el pre­si­dent en un tema de cor­rupció econòmica esti­gui en mans del SUP i no del CEP dóna per pen­sar. Pri­mer perquè no es tracta pre­ci­sa­ment d'un sin­di­cat ideològica­ment vin­cu­lat al PP, més aviat tot el con­trari, la qual cosa posa­ria en qua­ran­tena aquesta argu­men­tació defen­siva de què és Rajoy qui està al coman­da­ment de tota l'ope­ració de des­pres­tigi del senyor Mas, entre altres coses perquè la seva capa­ci­tat estratègica és, com s'ha vist, nul·la, ell sols és resi­li­ent. Segon, perquè mal­grat l'apa­rença de no haver tren­cat mai cap plat que gasta el senyor Pérez Rubal­caba, és molt capaç de repe­tir la jugada mes­tra de l'11-M, ja que en aquell cas amb el minis­tre Ace­bes i amb aquest amb el senyor Fernández Díaz reduïts a minis­tres d'Inte­rior a les bece­ro­les del que es cou en l'entorn que supo­sa­da­ment domi­nen, acon­se­gui­ria, si les meves sos­pi­tes fos­sin cer­tes, una jugada a tres ban­des: enco­lo­mar el mort de la fil­tració al PP, radi­ca­lit­zar-li l'entorn inde­pen­den­tista amb nul·la sor­tida nego­ci­a­ble a mesura que passa el temps, i posar el tema de la cor­rupció en la gra­e­lla elec­to­ral i post-elec­to­ral, un tema que recol·loca en un lloc des­ta­cat l'únic par­tit visi­ble (C's) al qual surt gra­tis cla­mar-hi en con­tra i que, pujant en això a costa del PP, pot reduir el ridícul del PSC, men­tre aquest es suïcida per fer net abans no arribi la seva “lide­resa” espa­nyo­lista, Chacón. Per això també la part cata­la­nista del PSC s'esta­ria reor­ga­nit­zant a banda, pen­sant en una rees­truc­tu­ració de l'esce­nari polític que tot just comença avui.

Això no és ciència, però inten­tem con­tras­tar el que dic amb dades dels mit­jans de comu­ni­cació: el secre­tari gene­ral del SUP diu que l'han tro­bat “de casu­a­li­tat” (però li han donat a ell, ergo era un dels seus afi­li­ats), que “no té data ni firma” (però com la cosa surt ara...) i que creu que “això no traurà vots a Mas, li'n donarà” (un poli­cia ha de fer valo­ra­ci­ons polítiques ni que li demani un peri­o­dista?) Ara ja som en el dia després, mai podrem com­pro­var si ha influït el tema en els vots obtin­guts per CiU. Pro­ba­ble­ment no sabrem mai tam­poc d'on va sor­tir la idea, però tot l'embo­lic em sem­bla un bon pre­text per par­lar d'un altre tipus de cor­rupció molt més difícil­ment era­di­ca­ble, sols tan­gi­ble a través de les acti­tuds.

Una mena de posat escan­da­lit­zat han adop­tat durant la cam­pa­nya els par­tits polítics cata­lans, els mit­jans de comu­ni­cació, els ana­lis­tes, comen­ta­ris­tes, etc., com si això de la fil­tració interes­sada, de vega­des falta de con­tin­gut, altres amb pro­ves aga­fa­des pels pèls, altres tocant de ple en la diana de la cosa, no hagués pas­sat mai, com si no passés contínua­ment en tota mena de con­tesa elec­to­ral, sense anar més lluny, les últi­mes elec­ci­ons gene­rals. Més patètic, però, ha estat veure com en els debats dels can­di­dats el tema era omès de forma sis­temàtica pels que podien acu­sar, però també per tots aquells que, com a dam­ni­fi­cats injus­ta­ment hau­rien de recla­mar una vir­tut pública que pugui exem­pla­rit­zar la ciu­ta­da­nia. Perquè d'altra manera hauríem de pen­sar que no hi van treure el tema per por de sor­tir mal­pa­rats. Tot­hom llançava crits d'acu­sació, sos­pita, escàndol o queixa des del faris­tol del míting, sabent que allà tot està con­tro­lat, però quan va arri­bar el moment de can­tar les veri­tats cara a cara, tots callats.

Aquesta mateixa hipo­cre­sia silent s'ha donat, tan­ma­teix, ja en els seus pro­gra­mes elec­to­rals: qui cri­ti­cava una sub­venció ho feia sols perquè no li agra­dava la fina­li­tat que cobria, no per la misèria endèmica de la figura. Ens hem acos­tu­mat a pen­sar que si la gent no vol el que s'ofe­reix a la població, l'Estat ha de man­te­nir-lo viu, ni que sigui a cop de sub­venció, men­tre per­met els oli­go­po­lis mediàtics ofe­gar la visi­bi­li­tat dels més petits. Com si ser lli­be­ral sig­ni­fiqués com­plaure's en l'abús, no posar fre al vici ni als pecats capi­tals mit­jançant nor­mes que regu­lin els mínims con­vi­ven­ci­als impres­cin­di­bles. Pot­ser ara s'obren vies a l'espe­rança que tot això canviï, però lle­gint Ciceró o Livi, el dubte esdevé quel­com molt rao­na­ble.