Catalunya o Espanya?

Dins d'una molt greu crisi econòmica i política es plan­teja aquesta alter­na­tiva d'una manera molt accen­tu­ada, fona­men­tal­ment per l'acti­tud del govern espa­nyol, amb una majo­ria abso­luta del PP. Vull remar­car que quan es va pro­duir la seva victòria elec­to­ral no calia ser molt intel·ligent per com­pren­dre quina seria la tra­jectòria que pren­dria si s'estu­di­ava la seva acti­tud reac­cionària, cen­tra­lista i escas­sa­ment democràtica, mani­fes­tada en les dis­tin­tes àrees de la seva acció política i també mit­jançant grans pro­tes­tes popu­lis­tes con­tra el govern soci­a­lista, fomen­ta­des pel PP o per l'Església catòlica. És una clara demos­tració de la seva inten­ci­o­nada política per resol­dre els pro­ble­mes exis­tents.

Dis­sor­ta­da­ment, aquesta temença s'ha con­fir­mat en tota la seva inten­si­tat i extensió. Des de la pers­pec­tiva cata­lana, hem com­pro­vat que el govern espa­nyol ha dedi­cat tota la seva força i poder a igno­rar i menys­te­nir els greus pro­ble­mes amb els quals ens enfron­tem, molts d'ells cau­sats per ell. La seva pre­o­cu­pació ha estat ori­gi­nar totes les reta­lla­des en els nos­tres drets, que ha por­tat a terme i que sem­bla que seguirà fent.

El govern espa­nyol rebutja que, en funció de la nos­tra iden­ti­tat, som històrica­ment, con­cep­tu­al­ment i real­ment una nació, mal­grat la incor­po­ració, al llarg de la història, i pre­fe­rent­ment en el dar­rer segle, de forma con­ti­nu­ada, de pobla­ci­ons amb una cul­tura dife­rent, d'ori­gen espa­nyol o estran­ger, un con­tin­gent impor­tant de les quals s'han anat inte­grant len­ta­ment. I avui se sen­ten cata­la­nes. En tot cas, som una soci­e­tat mes­tissa que ha donat pro­ves fefa­ents de la seva rea­li­tat pacífica, on regna una bona con­vivència i el res­pecte dels drets humans.

Pel tracte dis­cri­mi­na­tori i sovint vexa­tori i de rebuig rebut, per aquesta manca de diàleg, per aquesta manca de volun­tat de com­pren­dre'ns quan nosal­tres ho hem fet sem­pre, és lògic que un seg­ment sig­ni­fi­ca­tiu dels cata­lans no vul­guin seguir essent espa­nyols. Aquest fet és igno­rat inten­ci­o­na­da­ment pels actors polítics espa­nyols i per l'opinió pública espa­nyola opo­sada a accep­tar els drets dels cata­lans.

Aquest fet és fona­men­tal per expli­car la situ­ació actual: quan ets menys­tin­gut en la teva llen­gua, en la teva cul­tura, mal­grat el seu pes i pres­tigi, així com la importància quan­ti­ta­tiva i qua­li­ta­tiva de la con­tri­bució cata­lana al desen­vo­lu­pa­ment d'Espa­nya, que ningú no pot negar, és com­pren­si­ble que una part de la població refusi ésser espa­nyola. La inep­ti­tud i par­ci­a­li­tat del govern espa­nyol ens han por­tat a aquesta situ­ació, sense obli­dar la política d'hos­ti­li­tat de molts mit­jans de comu­ni­cació no cata­lans.

Ara resulta que en un país on el sen­ti­ment fede­ral era, lamen­ta­ble­ment, molt difús, ara sem­bla que tot el que sig­ni­fica l'expressió Madrid, cen­tre del poder, ha des­co­bert de sobte el fede­ra­lisme, que jo crec que només els cata­lans, i en un grau limi­tat, han con­si­de­rat sem­pre aquesta pos­si­bi­li­tat de tipus de govern.

En l'ima­gi­nari de molts espa­nyols podem tro­bar fets que els moles­ten, com poden ser el con­ti­nuat crei­xe­ment de l'eco­no­mia cata­lana, mal­grat totes les difi­cul­tats amb les quals xoca, par­ti­cu­lar­ment en el capítol de les infra­es­truc­tu­res; la pui­xança de la cre­ació cul­tu­ral cata­lana en molts àmbits; la presència evi­dent de Cata­lu­nya, i natu­ral­ment de Bar­ce­lona com eix bàsic. A títol popu­lar, els grans èxits espor­tius del clubs cata­lans. Podria esmen­tar altres exem­ples.

Si Espa­nya i el seu govern fes­sin un esforç de com­pren­dre la men­ta­li­tat cata­lana i les seves raons, i la reco­ne­gues­sin, si des­a­pa­regués l'acti­tud d'hos­ti­li­tat, si esta­blis­sin un veri­ta­ble diàleg, l'única forma intel·ligent de resol­dre els con­flic­tes, per greus o pro­funds que siguin, estic segur que es tro­ba­ria una pos­si­ble entesa dels objec­tius comuns.