Les fotos fixes

En els títols de crèdit de les pel·lícules sem­pre figura algú que ha tin­gut cura de la “foto fixa”. Costa d'enten­dre què hi fa un retra­tista enmig de les càmeres que fil­men el movi­ment, però és ell el qui amb les seves imat­ges garan­teix la con­tinuïtat dins d'una escena fil­mada en dies dife­rents.

En un arti­cle titu­lat Foto fixa, publi­cat fa temps a la revista Cul­tura's, Joan-Pere Vila­de­cans sos­te­nia que, encara que vivim envol­tats d'imat­ges en movi­ment, allò que real­ment emma­gat­zema la nos­tra memòria són imat­ges fixes. De la pri­mera afir­mació no en tenim cap dubte: l'altre dia vaig tro­bar una nena de qua­tre anys escas­sos que en comp­tes de fer fotos amb el mòbil hi fil­mava un vídeo. I només cal veure el pànic que tenen les tele­vi­si­ons a les fotos fixes; s'esti­men més repe­tir fins a la saci­e­tat el bucle de les breus imat­ges mòbils de què dis­po­sen. Pel que fa a la segona afir­mació de l'artista, podria ser que fos exacta: allò que recor­dem de debò no són les seqüències cine­ma­togràfiques, sinó les imat­ges fixes; aques­tes són les que tenim impre­ses en el nos­tre arxiu cere­bral. Podem fer-ne una llista mínima, la que per­met l'espai encara dis­po­ni­ble d'aquesta columna: el pre­si­dent Macià a la plaça de Sant Jaume, el milicià de Robert Capa mort en com­bat, la mare de Per­nau cap­tada per Cen­te­lles davant el cadàver del marit bom­bar­de­jat, el nen sense cama camí de l'exili, el nen jueu amb l'estre­lla al pit, la ban­dera his­sada a Iwo Jima, el bolet atòmic sobre Hiros­hima, el llen­got d'Albert Ein­stein, el petó del sol­dat al car­rer de París, els qua­tre grans asse­guts a Ialta, Marilyn nua al calen­dari, la nena des­pu­llada fugint del foc del Viet­nam, la noia de la ban­dera del maig francès, el Che mort, la pet­jada d'Arms­trong a la Lluna, el sol­dat por­tuguès amb un cla­vell al fusell, Pinoc­het amb ulle­res negres, els gri­sos apa­llis­sant Gar­cia Faria, la noia afga­nesa de McCurry...

Aques­tes són imatge fixes que no per­ta­nyen a cap fil­mació; són allò que des de sem­pre ano­me­nem retrats. Han que­dat impre­ses en la nos­tra retina tal com són, estàtiques, però són els impac­tes que resu­mei­xen les nos­tres vides, les fites inde­le­bles del nos­tre iti­ne­rari sen­ti­men­tal.