Egipte: torna la piràmide

Men­tre els habi­tants de Gaza veien ajor­nada la seva sentència per una treva tan fràgil com pro­vi­si­o­nal, Egipte –el lloc més emblemàtic de l'ano­me­nada pri­ma­vera àrab– veia com es mar­cien els dar­rers brots verds de la revo­lució democràtica quan el pri­mer pre­si­dent civil del país, Muham­mad Mursi, s'ator­gava tots els poders de l'estat, exe­cu­tiu, legis­la­tiu i judi­cial. Així, la piràmide auto­ritària que­dava res­tau­rada amb un faraó dife­rent.

El retorn a l'autocràcia con­so­lida el poder de Mursi i, amb ell, el par­tit dels Ger­mans Musul­mans que li dóna suport i que aspira a la reis­la­mit­zació del país. Tot i així, Mursi no ho tindrà fàcil. D'entrada, va haver d'adme­tre que el seu con­trol del poder judi­cial era tran­si­tori i es va veure obli­gat a nego­ciar amb la judi­ca­tura, que ha para­lit­zat tots els pro­ces­sos.

La invo­lució auto­ritària també reforça Egipte com a potència regi­o­nal a l'Ori­ent Pròxim, i és clar que això no fóra pos­si­ble sense suport extern. Durant la crisi de Gaza es va par­lar molt de la bona sin­to­nia entre Mursi i el pre­si­dent nord-ame­ricà Barack Obama. La medi­ació egípcia per pro­moure la treva de Gaza ha con­ver­tit el règim del Caire en garant de la segu­re­tat de la Franja, amb el suport de Was­hing­ton. El viratge autocràtic de Mursi podria ser un preu suple­men­tari que els EUA estan dis­po­sats a pagar per con­ser­var un aliat que els ajudi a man­te­nir a rat­lla l'Iran, el seu prin­ci­pal adver­sari a la regió.

La con­so­li­dació d'un front sun­nita antii­ranià (for­mat per Egipte, Tur­quia i les monar­quies del golf Pèrsic) és una de les claus de la res­tau­ració de la piràmide auto­ritària egípcia. El joc d'escacs al Pròxim Ori­ent con­ti­nua, men­tre la guerra civil siri­ana esdevé més crua en espera de la mort per des­com­po­sició del règim d'Al-Assad.