Opinió

Mas, derrotat?

El resul­ta­disme és un dels fona­men­ta­lis­mes més este­sos de la nos­tra època. Com si l'èxit es jus­ti­fiqués per si sol, gai­rebé mai ningú dis­cu­teix l'èxit. En tota la vida només he cone­gut una per­sona que dis­cutís l'èxit. És un esti­madíssim entre­na­dor de fut­bol que vaig tenir quan jugava als infan­tils del Girona, que un dia, després que jo hagués mar­cat un gol que ens va fer gua­nyar el par­tit, em va renyar perquè havia desobeït les seves ordres, sem­pre rao­na­bles: “Mun­tada, és més impor­tant apren­dre que gua­nyar!”, em va dir. Aquell comen­tari –gràcies Calín!– no se m'ha esbor­rat.

L'hàbit malsà de no dis­cu­tir l'èxit s'enca­dena amb un altre defecte: ser incapaços de reconèixer l'or d'algu­nes der­ro­tes. Der­rota, en aquest con­text, no és la paraula ade­quada. A diferència de l'espa­nyo­lisme, jo no crec que Artur Mas hagi estat der­ro­tat en les elec­ci­ons de la set­mana pas­sada. Seria absurd negar l'evidència que Mas ha que­dat per sota de les seves expec­ta­ti­ves i per sota dels dipu­tats que exi­gia el punt d'inflexió política que havia mar­cat. Però Mas, mal­grat la pèrdua de 90.000 vots, no només no ha estat der­ro­tat elec­to­ral­ment –per si a algú se li escapa el detall, convé recor­dar que CiU és, de llarg, la can­di­da­tura gua­nya­dora–, sinó que ha impar­tit una lliçó de res­pon­sa­bi­li­tat política. Després de l'11 de setem­bre pas­sat, amb tots els interes­sos par­ti­dis­tes que es vul­gui (en la tera­nyina promíscua de la vida encara no he cone­gut ningú que no es mogui per interes­sos), Mas va fer allò que tan­tes vega­des s'exi­geix als polítics: pren­dre nota i pro­po­sar una actu­ació política. El seu dis­curs sobi­ra­nista, a diferència del dis­curs espa­nyo­lista, no podia ser ni més gal­va­nit­za­dor ni més inte­gra­dor de la soci­e­tat cata­lana. ¿Algú serà tan insen­sat o direc­ta­ment mise­ra­ble per no tenir en compte el vec­tor de migra­desa econòmica que cru­ci­fica qual­se­vol gover­nant actual? ¿La difa­mació que va patir per part d'El Mundo, amb la ines­ti­ma­ble col·labo­ració de l'Estat, no ha res­tat vots? Amb la seva lec­tura poste­lec­to­ral Mas encara ha fer­ti­lit­zat un altre espai: evi­den­ciar que ERC no pot sor­tir per la tan­gent de la Història; ni ICV ama­gar-se dar­rere l'escuma de la retòrica anti­sis­tema i fer com si la neces­si­tat de qua­drar els pres­su­pos­tos o d'haver de dema­nar diners a l'ine­fa­ble Mon­toro fos una estratègia neo­con. Amb Mas, ens la juguem tots.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.