El dia després

Que curiós, un cop ha pas­sat tot, tot­hom en veu l'expli­cació i és capaç de fer anàlisis i diagnòstics amb luci­desa i pre­cisió impe­ca­bles, i abans havien estat incapaços de veure-hi un bor­rall. La medul·la de la natura humana passa per la capa­ci­tat de refer la idea del pas­sat sota el focus del pre­sent, i pro­var de fer-se així la vida menys aspra i abrupta.

S'han dit coses interes­sants el dia després de les pas­sa­des elec­ci­ons de diu­menge, dia 25, i dic “el dia després” de manera genèrica. Ele­gies fúnebres, la majo­ria del cantó espa­nyol, con­fo­nent l'apa­rent des­feta del lide­ratge de Mas amb el tri­omf de les pròpies prer­ro­ga­ti­ves. S'ho cre­uen de debò, al PP i al PSOE, que s'ha desin­flat la bom­bo­lla sobi­ra­nista bufada a toc d'ego­tisme, cobdícia i deliri? Cre­uen que només era això, tot ple­gat?

També s'ha dit que ara en Mas sap segur que les for­ces amb què compta estan pel que ell en diu l'estat propi –no ho sabia dels 62 dipu­tats que tenia abans–, que abans en Mas era el líder del seu par­tit i ara està obli­gat a ser-ho de la requesta sobi­ra­nista del con­junt de la soci­e­tat cata­lana. S'ha dit que la ciu­ta­da­nia ha vol­gut aquesta dis­tri­bució de for­ces, que en Mas dugués a terme els seus plans acom­pa­nyat d'altres. Dis­crepo de la cau­sa­li­tat del dis­curs: la ciu­ta­da­nia no és un Levi­a­tan, no és un ens pen­sant en si mateix, capaç de rao­na­ments com aquest que se li atri­bu­eix. La volun­tat d'una comu­ni­tat està frag­men­tada, i no se li poden supo­sar pul­si­ons unitàries no for­mal­ment expres­sa­des com a tals: el resul­tat és la suma de les volun­tats indi­vi­du­als, i tal resul­tat no ve d'una volun­tat indi­vi­dual.

S'ha dit, veient com ha anat, quants votants can­vi­a­rien ara el seu vot. Es diu que molts vots de CiU han anat a ERC per por que en Mas s'arrugués arri­bat el moment, per por que en Duran –i d'altres– li aigualís la pólvora sobi­ra­nista. És plau­si­ble que un gruix impor­tant de votants con­ver­gents de sem­pre s'hagi cre­gut el dis­curs de la por: que­da­rem fora d'Europa, els jubi­lats no tin­dran pen­si­ons, etc. Els vots con­ver­gents s'han fugat pels dos can­tons, perquè a en Mas no se l'ha cre­gut qui se l'havia de creure, i se l'ha cre­gut qui no se l'havia de creure, tot i que dit així, quedi estrany: creure's algú que mani­festa bones inten­ci­ons no hau­ria de ser per­niciós, però ho és quan no s'apre­cia bon­dat en tals inten­ci­ons. Faria un símil auto­mo­bilístic: el cotxe és nou i de cate­go­ria, el pilot és el millor, però anava per una car­re­tera que no té gaire ben apa­mada i va entrar massa de pressa en una corba: der­ra­pada, mal con­trol, el cotxe surt de la via, tra­vessa una tanca, liquida un parell d'arbrets i va a parar al camp de pata­tes. Gran sotrac, pol­se­guera… un cop atu­rat el cotxe, els pas­sat­gers es miren amb esglai: us heu fet mal? Esteu tots bé? Sur­ten, esti­ren les cames, som­ri­uen, tru­quen la grua, i es torna el cotxe a l'asfalt. Posen la clau al con­tacte, el motor s'engega. El mecànic com­prova rodes, direcció i sus­pensió, i no hi ha des­per­fec­tes. El cotxe fun­ci­ona: només un llum abo­nye­gat, li cal una mà de pin­tura i fer una mica de xapa… pot­ser el més greu és que cal afa­nyar-se, perquè la resta de la comi­tiva ha tirat enda­vant.

No ha pas­sat res irre­pa­ra­ble, ni res d'estrany. Fins i tot, veient que fins ara tots els par­tits que eren al poder en temps de reta­lla­des els han des­ca­val­cat a les pri­me­res elec­ci­ons de canvi, diria que Mas n'ha sor­tit força ben parat. Aquest cro­nista no coneix cap tra­jectòria política –ni científica, ni artística– sense alts i bai­xos, ni retro­ces­sos, ni enso­pe­ga­des. A les hagi­o­gra­fies dels grans líders de la Història fins al màxim auge –fent abs­tracció de com van aca­bar– no hi tro­bem cap camí line­al­ment ascen­dent, com a cavall d'un coet. Napoleó, Lenin, Roo­se­velt, Churc­hill, Obama, fins i tot Hit­ler –rei­tero: al marge del parer que merei­xin i del final–, tenen bai­xa­des i tra­ves­sies del desert.

Els papers del drama mitològic apa­rei­xen cap­gi­rats: Mas ha fet una pre­gunta a l'Esfinx, i l'Esfinx li ha donat una res­posta enigmàtica: has dit que vin­dran gar­ro­ta­des for­tes? Aquí en tens una que no t'espe­ra­ves, i depèn de tu que la con­ver­tei­xis en avan­tatge. El repte vol savi­esa política, paciència, habi­li­tat, for­ta­lesa, resistència, clare­dat d'idees, fle­xi­bi­li­tat sense abdi­car de l'essència i intel·ligència per des­triar-la, perquè l'enigma adopta la bicefàlia de l'Esfinx: amb un cap mos­tra les dents de la con­sulta sobi­rana, amb l'altre el de la crisi. Un pot dir que no són qüesti­ons sepa­ra­des, i que d'un sol cop d'espasa es poden tallar els dos caps alhora, però l'atzu­cac ve quan els juga­dors es tro­ben que la manera de bre­gar amb les quei­xa­la­des de cada cap són tan dife­rents entre uns i altres que és difícil que els que van d'acord amb les solu­ci­ons per la qüestió sobi­rana s'hi posin en la qüestió finan­cera i social, i al revés.

Aquest cro­nista seria un apo­lo­geta impropi de Mas, perquè car­rossa con­tra­dic­ci­ons com la majo­ria, i pot­ser més i tot. El qui hagi tin­gut l'ama­bi­li­tat de lle­gir els meus lli­bres ho veurà. De qui més a prop em sento és de les CUP, i encara en algun aspecte em sem­blen mode­rats: si els ban­quers cai­gues­sin a les meves mans em penso que els ani­ria pit­jor que si cai­gues­sin a les d'ells, i per desgràcia –i per sort pels ban­quers– això no és més que espe­cu­lació utòpica. En Mas i les CUP, què diu, ara aquest! Són els extrems de l'escena real, i cal ser molt astuts i del tot pràctics. Un cop d'ull a l'experiència dels anys 1931-1939 hau­ria de ser­vir per no repe­tir tants errors de falta d'acord i d'estratègies mínimes pac­ta­des.