Els ulls del president

M'he fixat en els ulls del pre­si­dent (en fun­ci­ons) Mas: quan fa dos anys va gua­nyar fol­ga­da­ment, tenia una mirada lla­mi­nera, com­pla­guda, tran­quil·la i satis­feta; quan el pres­tigiós-objec­tiu-que-mai-no-men­teix rota­tiu El Mundo el va acu­sar de comp­tes ocults, la mirada se li va con­cen­trar, enfos­quir, com aquell qui, estant molt irri­tat, fa esforços perquè no se li noti. No sé què hi devia pas­sar, però uns pocs dies després recu­pe­ra­ven la tran­quil·litat, l'auto­sa­tis­facció. La nit elec­to­ral, que va ser una rotunda bufe­tada, va tri­gar a dei­xar-se veure. La mirada era trista però no angoi­xada. I ara fa uns ulls dis­te­sos i rela­xats.

Sé que a mis­ses dites les anàlisis són fàcils, però tot i això m'arrisco a opi­nar que Mas va come­tre tres errors: el pri­mer, creure que la mani­fes­tació de l'11 de setem­bre era seva, que la podia capi­ta­lit­zar, obli­dant que ni l'havia con­vo­cada, ni l'havia ani­mada, ni tan sols hi havia par­ti­ci­pat; el segon –i aquí, vés per on, coin­ci­deixo amb Sala Martín–, no des­fer la coa­lició amb Unió Democràtica d'ençà que el seu Pri­mus Maxi­mus es va decla­rar ober­ta­ment espa­nyo­lista; el ter­cer és creure que l'inde­pen­den­tisme tapava les reta­lla­des (para­do­xal­ment, als uni­o­nis­tes els va anar de conya, tapar l'espa­nyo­lisme amb un lla­grimós dis­curs sobre la pobra gent que pateix, i què bons que són els pijos!).

Mas té una altra mirada que m'intriga: la de pater­na­lisme, quan parla amb dones. Ja sé que aquest és un país miso­gin, però els que s'omplen la boca de dir “dipu­tats i dipu­ta­des, ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes”, hau­rien de tem­pe­rar el seu sis­tema endo­cri­nològic, per dir-ho a la manera més ver­sa­llesca que se m'acut.

Tan­ma­teix, tot i l'ensul­si­ada, com­provo que la gent està ani­mada: par­len de la majo­ria sobi­ra­nista al Par­la­ment, del tri­omf de la famosa mani­fes­tació, fan plans, escri­uen a l'Obama. Tot ple­gat, però, té una altra lec­tura: que l'inde­pen­den­tisme ha des­a­pa­re­gut (o quasi) dels debats radiofònics, tele­vi­sius i de la premsa, que ens han anun­ciat més reta­lla­des i que tot­hom vol ser opo­sició. Digueu-me pes­si­mista, però jo crec que hem per­dut una opor­tu­ni­tat d'or i que serà difícil de recu­pe­rar. Ai.