Opinió

Risc i resultats

Si es comparen els resultats electorals del 2010 i el 2012 en relació als partits que defensaven el dret a decidir (CiU, ERC, PSC, ICV, SI, CUP) i els que s'hi oposaven (PP, C's, PxC), el percentatge dels primers ha passat del 80% el 2010 al 77% el 2012. El creixement de C's ha reduït el percentatge dels partidaris del dret a decidir encara que el nombre de vots a favor d'aquesta opció ha augmentat de 2,3 milions a 2,7 milions. Els que es declaren partidaris de la independència (CiU, ERC, SI, ICV, CUP) i els que s'hi oposen (PSC, PP, C's, PxC) han passat del 61% el 2010 al 62% el 2012, i en vots, d'1,8 a 2,1 milions. És possible que no tots els votants de CiU siguin partidaris de la independència i per tant aquests percentatges poden ser en realitat menors. Pel que fa a les esquerres (ERC, PSC, ICV, CUP), volen canviar les polítiques socials del govern i les dretes (CiU, PP, SI, C's, PxC), les defensen, s'ha passat per les primeres del 35% el 2010 al 43% el 2012, d'un milió a 1,5 milions.

Hi ha hagut un lleuger increment dels partidaris de la independència i del dret a decidir encara que per a aquests darrers no en percentatge, i un significatiu increment, el 8%, 0,5 milions de vots, pel que fa als partidaris de canviar les polítiques socials i fer-les més progressistes però, i això és significatiu, el bloc dels que volen mantenir les polítiques de dretes, reducció del dèficit i de la despesa social o hi estan genèricament d'acord, és superior als que les volen canviar, el 57% enfront del 43%. És possible que aquest resultat hagi estat mediatitzat per la convergència de la segona qüestió rellevant de les eleccions: el dret a decidir... La ciutadania s'ha mobilitzat més per la crisi que pels drets nacionals si s'analitza des de la perspectiva del creixement del nombre de votants d'una i altra qüestió, però és especialment significativa la voluntat de decidir el propi futur, per l'estabilitat i importància del volum de votants, 77%, que hi donen suport.

En temps de crisi les posicions extremes guanyen força. Pel que fa a dretes i esquerres, C's i PP per una banda i ICV, CUP i ERC per l'altra, són els que han guanyat més vots. Per l'independentisme o unionisme, ERC i CUP per un extrem i C's i PP per l'altre, han augmentat significativament el seu suport electoral. Hi ha hagut una forta mobilitat de vot entre partits, alguns dels quals han multiplicat per més de dos el suport electoral. Hi ha jugat una certa desconfiança de les opcions de centre més matisades a favor de les més radicals i extremes per les raons apuntades. Els grans partits, CiU i PSC, han perdut suport electoral i en conseqüència diputats, 12 CiU i 8 el PSC. La millora en un sol diputat del PP subratlla que els votants han preferit una opció ideològicament propera, C's, que ha passat de 3 a 9 diputats. És una pèrdua de suport perquè els votants consideren que l'opció del PP és més ben defensada per un altre partit. En conclusió, les alternatives polítiques tradicionals han patit un desgast important.

Les eleccions es van convocar per aconseguir un gran suport al president Mas en defensa del dret a decidir, és a dir, en favor de celebrar una consulta sobre si Catalunya podia definir el seu futur polític com a estat. La resposta ha estat positiva a favor de la proposta, 77%, però no en favor de CiU, era per desgràcia inseparable el partit i la persona, el suport ha passat del 38% al 31% de l'electorat. El president Mas s'ha vist perjudicat per CiU, és una cruel però real paradoxa. El panorama després de les eleccions és més complex perquè la força dels partits polítics s'ha igualat i el lideratge, diluït. És hora ara que aquests facin prevaldre l'interès del país per sobre del propi. Aquí és on rau el problema perquè certes aliances són possibles en clau sobiranista/unionista i certes altres en clau dreta/esquerra i fer-ho encaixar tot requereix esforç i generositat més enllà dels discursos. Diu l'Enric Juliana que ha guanyat l'Estat espanyol perquè ara la força de Catalunya per negociar amb el govern central és menor, i ho és perquè la figura que encapçalava la proposta ha vist reduïda la seva força per la pèrdua significativa de diputats al Parlament. L'única manera d'evitar-ho és un fort govern de coalició. No és probable, i si fos així el Sr. Juliana tindria raó.

Els canvis d'opinió de la ciutadania en les qüestions cabdals és lògicament lenta. Un país no se'n va a dormir nacionalista i s'aixeca sobiranista, l'estabilitat del vot ho demostra. En relació amb les polítiques socials l'opinió de la ciutadania ha canviat més perquè es pateixen les conseqüències de la crisi i la gent no accepta el desequilibri en el sacrifici.

Si ERC vol fer possible la consulta sobre el dret a decidir o, encara més, si vol que la consulta sobre la independència es faci en aquesta legislatura, ha d'entrar al govern en coalició amb CiU o signar un pacte de legislatura explícit que doni l'estabilitat necessària per governar quatre anys; és a dir, ha d'acceptar las línies generals de la política econòmica actual. Si la Generalitat està en precari és inviable defensar enfront de l'Estat espanyol i Europa la voluntat de Catalunya de convertir-se en estat. Somiar és lliure, no ser políticament conseqüent porta al ridícul. Si això no és possible, no hi ha per a CiU més que dues sortides: governar amb el PSC o en solitari, i oblidar, en tots dos casos, la consulta tal com està concebuda. L'enfrontament amb el PP ha estat massa evident per fer una coalició CiU/PP sense trair els votants. En qualsevol cas el que és absolutament prioritari és governar el país. CiU té aquesta transcendent responsabilitat.

La difícil situació actual es deu a un excés de seguretat en les pròpies forces i la conseqüència de credibilitat explícita del president Mas. Encara que les probabilitats de rebuig de la proposta abans de les eleccions fos baixa, les conseqüències del fracàs eren excessives. Si no es fa la bona pregunta és impossible obtenir la bona resposta. El consens estava i està en el nou model de finançament de Catalunya, malgrat la resposta del president Rajoy, perquè això podia agrupar els ciutadans que volien canviar la política de despesa pública, és aquesta en gran part conseqüència del dèficit permanent de Catalunya amb el govern central, i als que volien caminar cap a l'estat propi, sens dubte tenir una hisenda independent i que administrés els propis recursos és un pas substancial en aquesta direcció. Tothom s'equivoca. Dir-ho ara és fàcil, però de lamentar-se no se'n treu res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.