Fort, estable i seriós

Artur Mas, conscient de la matemàtica parlamentària postelectoral, demana poder fer un govern fort, estable i seriós. El president té prou arguments per reclamar aquests atributs imprescindibles a tot govern, però lamentablement la situació actual, el tacticisme polític, les ganes de marcar perfil propi i l'estratègia d'alguns per no cremar-se en la foguera de les dificultats... tot indica que precisament anem en direcció contraria. I a més de les tres qualitats que exigeix el president també és imprescindible que sigui un govern format per gent molt preparada i amb ganes de servir el país. La primera dificultat que tindrà el president per complir el seu requeriment serà dins mateix de la coalició, per allò de les constants sortides de to i portant la contra de Josep Antoni Duran i Lleida, i l'efecte de quota. Només cal repassar les declaracions sempre oportunes del dirigent unionista i el que ha estat “l'aportació” d'UDC als govern actualment en funcions amb una vicepresidència que, per dir-ho políticament correcte, direm que és “manifestament millorable”.

Potser havíem posat massa il·lusió al procés encetat a Catalunya a partir de l'11-S i aquesta eufòria no ens va deixar veure amb prou netedat els comportaments democràtics del nostra país i avui la sensació de desengany és més profunda i l'explicita prou bé el The Economist, quan parla del desastre de Catalunya. I potser haurem d'acceptar la màxima de Murphy quan diu que tot allò que pot empitjorar, segur que empitjorarà.

La contraofensiva legislativa dels espanyols ha començat i ho ha fet amb tota la força i sense cap mena de vergonya. El ministre de Cultura (ara sabem per què no s'han tret els ministeris de les competències traspassades) José Ignacio Wert ja va avisar al món que “volia espanyolitzar els joves catalans”. La nostra consellera Irene Rigau ha reaccionat amb molta dignitat i sense cap atribut taurí, però sí amb l'elasticitat dels forts, la veig disposada a tot per tal de defensar el nostre model escolar. Però la intenció del ministre va tenir forts aplaudiments a Espanya i ja s'ha posat a treballar, i ell sí que ostenta públicament tenir atributs del toro; característica que no em sembla pas que sigui la més adequada per a un ministre de Cultura, però a Espanya tot és possible.

Un altra llei que també tindrà fortes repercussions centralitzadores és l'anunciada llei d'unitat de mercat. Per tant, els catalans haurem d'afrontar les pitjors envestides legislatives (per dir-ho de manera taurina) d'Espanya des del franquisme, amb un dels nostres moments més afeblits. I si a més hi sumem “l'abisme fiscal” que ens suposarà la retallada de 4.000 milions d'euros, necessàriament ens porta a Murphy.

Com l'altra vegada que vaig fer aquesta reflexió, algú em pot tornar a dir exagerat, però hi insisteixo: estem o hauríem d'estar en una economia de guerra. La situació és tan greu per a tanta gent que els nostres governants haurien de tenir un objectiu molt clar i del tot prioritari: tot allò que es pot estalviar, s'ha d'estalviar. Tota despesa suprimible i que no se suprimeix, sigui de la quantia que sigui, és un malbaratament.

I hem d'estalviar fins i tot en algun supòsit que fer-ho ens comporti alguna incomoditat, però avui tenim ratlles roges que hauríem de mirar no traspassar. I és oportú recordar-ho perquè a banda d'augments o la reimplantació d'impostos, no hem sentit cap proposta decidida a la reducció. La vicepresidenta fa dos anys que estudia suprimir alguns consells comarcals i encara no n'ha suprimit cap, un exemple clar de la seva ineficiència que perjudica les finances públiques. I quan admetem que pressupostàriament i econòmicament estem en una situació extraordinàriament negativa, potser ningú no tindrà arguments per mantenir aquesta estructura funcionarial que hem de suportar.

I seria bo que el nou govern es posés immediatament a reduir, fins a l'eficiència, tota aquesta munió de duplicitats administratives, d'empreses, consorcis i altres estaments públics, càrrecs de confiança, ajuntament que per la seva petitesa són impossibles de mantenir... però em temo que això no serà possible ni se'n parlarà perquè si bé el país hi guanyaria, tots hi tenen molt a perdre. I aquest procés, agradi més o menys, és un procés que necessàriament un dia haurem de fer perquè la lògica pressupostaria sempre s'imposa.