Ànima de bolero

Per­me­tin-me una cur­si­le­ria venial: Rya­nair ja forma part, i per molt de temps, de la memòria sen­ti­men­tal dels giro­nins per bé o per mal. Pri­mer va ser un vol a Frank­furt, després a Milà, després a Lon­dres, i en poc temps ens van posar tot Europa a la can­to­nada. En els deu anys que han pas­sat des d'aquell pri­mer vol, pel pont de la Puríssima de 2002, hem pogut sor­tir de casa al matí per tor­nar la mateixa nit o l'endemà atuïts encara pel soroll i els colors dels neons de Pica­dilly Cir­cus o pel pes de la història i la gen­tada de la Piazza della Sig­no­ria. Tot amb una inversió de temps i de diners abans impen­sa­ble. En aquests deu anys, qui més qui menys ha incor­re­gut en la pedan­te­ria, qui sap si excu­sa­ble, de par­lar de qual­se­vol lloc amb la fami­li­a­ri­tat que només hau­rien de per­me­tre la pro­xi­mi­tat i el tracte diari. Ens hem acos­tu­mat tant a impro­vi­sar una esca­pada a mil quilòmetres de distància com a pla­ni­fi­car-la amb mesos d'ante­lació per acon­se­guir el millor preu. En hem acos­tu­mat també a la intriga del cost del vol, que pot començar per un euro i aca­bar en qual­se­vol xifra un cop suma­des taxes, equi­pat­ges, fac­tu­ració a l'aero­port, asse­gu­ran­ces, i compte que no ens hàgim obli­dat d'impri­mir el full d'embar­ca­ment. Hem supor­tat amb estoïcisme els pas­sat­gers dis­fres­sats dels comi­ats de sol­ter i també els aplau­di­ments, els pas­do­bles i les bot­zi­na­des de cele­bració que han acom­pa­nyat tants ater­rat­ges. Ens hem acos­tu­mat –quan han vin­gut males èpoques– a dis­cu­tir si la remar­ca­ble con­tri­bució econòmica pública es feia a bene­fici del sec­tor turístic, d'una empresa pri­vada o de la feli­ci­tat col·lec­tiva. Ens hem acos­tu­mat a dis­cu­tir si el ser­vei de la com­pa­nyia és millor o pit­jor, però si mai ningú no va donar duros a qua­tre pes­se­tes ara no ens dona­ran euros a vui­tanta cèntims, i hem après a accep­tar que els bons preus s'acon­se­guei­xen gràcies a això que en diuen “opti­mit­zació de recur­sos” (sí: pocs tre­ba­lla­dors amb mol­tes fun­ci­ons i mal pagats) i “diver­si­fi­cació dels ingres­sos” (¿hi ha alguna cosa que no es pagui a part en un vol amb Rya­nair?). Hem après a no pre­gun­tar-nos si tant de vol és sos­te­ni­ble. Hem après, en defi­ni­tiva, que volar amb Rya­nair no és massa dife­rent dels viat­ges a la platja en auto­car de quan érem petits: no és cap mera­ve­lla, però és barat, pràctic, i porta força més lluny. Ara tenim una relació de dependència: sabem que pot ser per­ni­ci­osa però no sabem viure fora d'aquesta relació. Pen­sem que hem d'afron­tar nous camins, però temem que els vells se'ns tan­quin. Volem en un bolero.