I l'endemà?

Els resul­tats del 25-N han dei­xat insa­tis­fet quasi tot­hom i segu­ra­ment obri­ran un període d'ines­ta­bi­li­tat política. La res­pon­sa­bi­li­tat d'aquesta nova situ­ació cor­res­pon al pre­si­dent Mas, que va anti­ci­par cal­cu­la­da­ment les elec­ci­ons amb el pen­sa­ment posat en una majo­ria abso­luta que auto­ritzés un referèndum i la reta­llada dels ser­veis públics.

Pas­sat un mes, a l'entorn del pre­si­dent encara es bus­quen els res­pon­sa­bles d'una estratègia tan equi­vo­cada, tot i que, durant la cam­pa­nya, les anàlisis inter­pre­ta­ven que avançar les elec­ci­ons amb la inèrcia de l'Onze de Setem­bre ben viva anava a favor de CiU i de Mas. Sem­bla que, de cara endins, l'opor­tu­ni­tat de la con­vo­catòria va visu­a­lit­zar el con­trast entre els ram­pells inde­pen­den­tis­tes de la nova for­nada con­ver­gent i la sobri­e­tat de la direcció d'Unió. Qüesti­ons inter­nes a part, Mas ha gua­nyat les elec­ci­ons, però ha fra­cas­sat i ha de triar: o bas­teix un marc esta­ble o haurà de con­vo­car elec­ci­ons i ple­gar.

Mal­grat tot, seria injust no adme­tre que l'altre der­ro­tat és el PSC i que els resul­tats –vint dipu­tats– són un càstig sever. El PSC paga encara les con­seqüències d'haver gover­nat i la pèrdua de cre­di­bi­li­tat ens exi­geix una reflexió pro­funda. ERC, en canvi, ha tor­nat a moure el mapa polític: és la segona força al Par­la­ment i té la res­pon­sa­bi­li­tat de con­tri­buir a l'esta­bi­li­tat sense des­triar l'ànima naci­o­nal de la social. Admeto que aquesta vegada sóc pes­si­mista: albiro una legis­la­tura curta i abo­cada a un nou avançament elec­to­ral que serà res­pon­sa­bi­li­tat del pre­si­dent Mas. Mal­grat tot, hi ha temps per evi­tar-ho. Si volem rever­tir la situ­ació actual, són neces­sa­ris pac­tes, polítiques públi­ques i més democràcia.

Pac­tes. El resul­tat elec­to­ral obliga a fer un exer­cici de diàleg, de pac­tes i de gene­ro­si­tat per assu­mir renúncies. El pre­si­dent Mas, més que ningú, està obli­gat a fer-se'n càrrec pel rebuig del país al lide­ratge messiànic que pro­po­sava CiU. Cata­lu­nya va votar a favor de lide­rat­ges col·legi­ats i ha fabri­cat una majo­ria que és el reflex de la plu­ra­li­tat cata­lana i suposa un man­dat del poble a favor de la par­ti­ci­pació d'altres for­ces polítiques en la gover­nació del país. Mas ha de tei­xir un gran acord que sumi el màxim suport i agrupi la diver­si­tat d'idees que fan falta per resol­dre la crisi econòmica i social que viu Cata­lu­nya.

Polítiques públi­ques. És impres­cin­di­ble que aquest acord inclo­gui la defensa dels ser­veis públics i asse­guri el man­te­ni­ment de l'estat del benes­tar. Cal aban­do­nar les polítiques de libe­ra­lit­za­ci­ons enco­ber­tes i pri­va­tit­za­ci­ons explícites com la de l'àrea bàsica de salut de l'Escala. Ens cal incre­men­tar les polítiques públi­ques edu­ca­ti­ves i d'ocu­pació; cal redreçar la política fis­cal de CiU, per fer-la més justa, i és indis­pen­sa­ble defen­sar, amb uni­tat, un nou acord de finançament que garan­teixi la trans­parència de les balan­ces fis­cals i l'Agència Tri­butària pròpia.

Democràcia. Ens hem posat d'acord perquè els cata­lans puguin exer­cir el dret a deci­dir. Cal pen­sar quin serà el moment de fer-ho, com fer-ho i amb quin propòsit. Com sigui, qual­se­vol risc de frac­tura social en jus­ti­fi­ca­ria l'ajor­na­ment. Es plan­teja –i no falta raó– si cal­dria també con­sul­tar direc­ta­ment als ciu­ta­dans les reta­lla­des. La qua­li­tat democràtica també implica el canvi en les for­mes per reduir la sen­sació de llu­nya­nia entre la ciu­ta­da­nia i els polítics. El nou govern i el Par­la­ment ho han de tenir molt pre­sent.

Gene­ro­si­tat. No desitjo el fracàs de Mas perquè ens con­dui­ria a un atzu­cac que unes noves elec­ci­ons no resol­drien. Mas ha de tre­ba­llar amb humi­li­tat i gene­ro­si­tat per evi­tar-ho; gene­rar con­fiança i esta­blir acords amb els altres par­tits, també amb el PSC. Si el pre­si­dent accepta la pri­o­ri­tat de les polítiques públi­ques i la defensa dels ser­veis públics, si accepta objec­tius comuns en la lluita con­tra la crisi, si es mani­festa a favor d'una política fis­cal justa i si tre­ba­lla en aquesta direcció, tindrà els soci­a­lis­tes al cos­tat. Si això no arriba, els soci­a­lis­tes ens hem de poder con­cen­trar a ser la gran alter­na­tiva pro­gres­sista cata­lana i cosir les il·lusi­ons que el govern d'entesa de Pas­qual Mara­gall va fer majo­ritàries, les que van dei­xar el pòsit d'una major justícia i un país amb plena uni­tat naci­o­nal.