Exercici d'introspecció d'un catalanista

Abans de la gran manifestació de la Diada, jo no veia condicions objectives per rematar un procés d'independència a Catalunya. Tenia la sensació que l'independentisme no tenia tanta salut com proclamaven els seus adeptes, ja que en les dues darreres consultes s'havia demostrat que el partit que porta aquesta inscripció no tirava endavant malgrat l'entusiasme d'uns quants. Amb tot, el gest del president Mas de posar-se davant del moviment em va plaure, ja que una demostració popular com és l'Onze de Setembre ha de ser assumida pel govern de Catalunya.

Malgrat el gest del president i la seva manera remarcablement positiva de conduir el procés, vaig mantenir sempre els meus dubtes sobre l'oportunitat de l'enfrontament amb l'Estat, en aquestes circumstàncies. Em malfiava de l'estratègia global de Convergència des del primer moment del seu mandat. Em pregunto per què es va abandonar el camí de l'Estatut. Estava tot prou calent per ser un objectiu en el qual el poble participés. Els millors juristes han seguit assegurant les virtualitats encara pendents d'aplicar del que queda després de la retallada. Per què jugar una nova carta si en teníem una, signada pel Tribunal Constitucional? Per què aquest canvi de perspectiva, abandonant la feina a mig fer, desorientant el ciutadà amb un altre “producte” del qual ningú sabia res, que d'altra banda l'Estat refusaria d'entrada? Es va complir amb la cerimònia i es va presentar el pacte fiscal quan encara era ben viu l'entusiasme de la manifestació. Però el cop de porta de La Moncloa estava cantat. I aleshores es van convocar eleccions.

De fet, resultava sorprenent el salt de malabarista amb el qual el president s'havia col·locat encapçalant un moviment per l'estat propi, a través del subterfugi del “dret a decidir”. Mas esdevenia independentista en vuit dies, i el seguia un partit que mai s'havia mostrat dins d'aquesta línia. Deu estar tot previst, vaig pensar. I el president es va posar a defensar magistralment el projecte, com si no en pogués existir cap altre. Ho va fer amb raonaments i amb fermesa, i en va sortir ben parat arreu. No solament a Catalunya, sinó també a Madrid. Molta gent el va seguir, enduta per les seves formes especialment encertades. Però, malgrat les seves raons coherents, es tractava de la coherència de l'error. Al meu entendre es feia un pas en fals, es partia d'un escenari amb excessives contradiccions.

El suflé independentista podia ser, encara avui, un somni davant una situació crítica. En certa manera, un crit de ràbia col·lectiva, amb grans mancances polítiques. L'escenari, en si, tenia, i té, grans dificultats. En aquell moment encara hi havia un 32% de vots no d'indecisos, sinó d'ocults. La situació financera era de crac. Es parlava que el govern de Catalunya demanaria ser intervingut alhora que de sobiranisme. Tots pendents cada setmana de rebre el furgó de Madrid amb els diners per pagar els sous. La situació d'Europa prou immadura per no sentir-nos protegits. El sistema jurídic espanyol a les ordres de l'executiu espanyol. El PSC, amb problemes. Un partit amb cromosomes catalanistes, en la seva segona generació, que ha d'acabar de situar-se. En tot cas, el federalisme no és una qüestió menyspreable.

O bé, en substitució, un altre partit o un pacte de les esquerres al qual difícilment es pot arribar amb les actuals condicions. Els dos partits d'aquesta línia es troben condicionats per objectius històrics radicals de tipus nacional l'un i social l'altre. On és l'esquerra de passaport internacional? La de les classes mitjanes, dels empleats i professionals, que en les darreres eleccions no sabien a qui votar? Per si no fos prou, en l'esperpèntic escenari, Espanya amb quaranta milions de ciutadans més que nosaltres, tocats en aquesta ocasió per una predominant febre neofranquista amb majoria absoluta. Si repassem l'autoria de tots els últims fets contra Catalunya i la seva llengua, veurem que sempre és Rajoy el que hi ha al darrere. L'últim gest sobre l'escola és també de Rajoy, malgrat que aparegui disfressat de Wert, aquest titella il·lustrat. Qui es pot creure, en el món mundial, que un ministre decideix una acció d'aquestes dimensions que no hagi estat programada pel cap del govern. Ferran Vll deia del comte d'Espanya, assassí de catalans: “Es un loco, pero para este trabajo no hay otro.”

Més que més, poden dir molts. Amb aquesta gent no tenim altre camí que fugir-ne, o se'ns aniran menjant de mica en mica. Però per fugir no es pot improvisar. Ara, a corre-cuita, hem hagut de refer els plans del president, aliances més o menys contra natura, un país defallit, malgrat haver fet camí. No teníem el pla d'emergència que crèiem que Mas es guardava a la butxaca. La sorpresa del resultat de les eleccions va deixar blanc el president i tot Catalunya. Personalment, vaig tenir una vegada més la impressió que als catalans ens manca la perfídia dels anglesos. No s'hauria pogut utilitzar l'ombra o el pes de la manifestació de l'Onze de Setembre d'una manera menys radical? Per exemple, que ens hagués permès valorar la nostra força com en la borsa, on les cotitzacions pugen sense ensenyar els balanços? Però per fer pujar les accions es necessita més seny que rauxa, de vegades. Això és el que desitjo, per als propers dies de la batalla.