Opinió

L'endemà del dissabte

Records.

“Tots som capaços de creure coses que sabem que són fal­ses, i després –quan, per fi, se'ns demos­tra que ens hem equi­vo­cat– ho som de mani­pu­lar els fets de manera que demos­trin que teníem raó.” Ja el 1946, George Orwell va fer aquesta des­cripció suc­cinta del que els psicòlegs en diuen dis­sonància cog­ni­tiva: un tipus d'auto­en­gany típic dels matri­mo­nis que estan a les aca­ba­lles, per exem­ple, o bé de segons quins governs que no volen adme­tre que han comès segons quins crims (“No tor­tu­rem –va dir el pre­si­dent W. Bush el 2004, l'any en què es va des­co­brir que el seu govern tor­tu­rava–, fem ser­vir pro­ce­di­ments alter­na­tius.”).

Pre­mis.

Sem­bla, per cert, que la classe política és espe­ci­al­ment sus­cep­ti­ble a la dis­sonància cog­ni­tiva. Un exem­ple pro­per seria l'opinió del con­se­ller Puig durant set­ma­nes sen­ce­res que l'ull d'una dona s'havia bui­dat espontània­ment a la via Laie­tana, en comp­tes d'haver-ho estat per una bala de goma pro­por­ci­o­nada per les for­ces d'ordre de la Gene­ra­li­tat. O bé la decla­ració de la pre­si­denta d'un par­tit de dre­tes mino­ri­tari que “la immensa majo­ria dels cata­lans no volen un referèndum”, tot i que al mateix Par­la­ment on la va fer 87 dels 135 dipu­tats sí que el volen. O bé la insistència del Minis­tre d'Edu­cació espa­nyol a tom­bar el sis­tema d'immersió en català a l'escola, tot i que els alum­nes que en sur­ten tenen una mit­jana de conei­xe­ments del cas­tellà dos punts més alta que l'espa­nyola. O bé, en l'àmbit inter­na­ci­o­nal, els par­tits d'esquer­res que no dub­ten a mani­fes­tar-se con­tra Israel però no pas con­tra el govern sirià, tot i que aquest va matar més pales­tins en un sol dia –15 de desem­bre, quan els avi­ons d'Al-Assad van bom­bar­de­jar un barri palestí de Damasc– que el Tsa­hal al llarg de tot el con­flicte recent amb Gaza. O bé el repu­blicà texà Louie Goh­mert –del lobby pro armes–, que ha insis­tit que la matança recent de Sandy Hook s'hau­ria pogut evi­tar “si la direc­tora hagués tin­gut una arma semi­au­tomàtica a l'ofi­cina”.

Desit­jos.

O bé, la dis­sonància nada­lenca que patim tots els que, aquests dies, fem veure que no veiem l'exèrcit dis­pers de men­di­cants, atu­rats, des­em­pa­rats i des­posseïts que empe­nyen car­rets
de super­mer­cat davant dels nos­tres nas­sos o que roma­nen asse­guts, asto­rats pel propi fat, en algun por­tal, o en el propi cotxe, buit –fa temps– de ben­zina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.