Constants històriques de mal aïllar
Què té d'interessant la prehistòria? No res; però malgrat això successives generacions d'estudiants s'han trobat en els llibres d'història capítols tan apassionants com España en la Edad de Bronce. I cada vegada que en una excavació apareix un tros d'os que, després de contemplat i mesurat amb sofisticats aparells, fa canviar en uns quants milers d'anys una cronologia que fins llavors es tenia per incontrovertible, els mitjans de comunicació anuncien el descobriment del “primer català” o del “català més vell” —el gentilici varia segons on s'hagi localitzat l'os—. Els antropòlegs ja ho deuen saber, que això és una ximpleria, però deixen fer perquè, en temps de retallades, val més que se'n parli malament que no pas que no se'n parli, d'una activitat científica. Llavors no és estrany que surti qualsevol i digui que «España es una gran nación con 3.000 años de historia». Fa tres mil anys Jerusalem ja era la capital d'Israel però no s'ha trobat cap constitució espanyola inscrita en un got campaniforme. Això deixa indiferent qualsevol ment «obsesa por la engañosa unidad nacional, fanáticamente incomprensiva», dit en paraules de Valle-Inclán. La pàtria és el mapa que et trobes davant dels nassos quan comences a escola, i els llibres de text són textos sagrats que cap estudi científic no pot contradir. Per això la batalla per les hores i pels continguts educatius és i serà tan virulenta; la nació és una unitat de currículum en el món global, i poca cosa més a hores d'ara. Es tracta de saber qui mana. Tot allò que es diu de despertar la curiositat i l'esperit crític no s'ho creu ningú ni és propi de cap cultura nacional, almenys entesa a la jacobina manera. No és missió de l'educació obligatòria formar homes lliures; es tracta d'establir el mínim comú denominador de creences i de sentiments compartits perquè, quan arribi el moment, puguin llançar-se a l'atac amb la baioneta calada o suportar els sacrificis que faci falta per mantenir el tinglado, com diria Joan Fuster. La instrucció històrica serveix per projectar les pròpies dèries en fets i personatges del passat, i justificar d'aquesta manera les posicions d'avui. Des de la facció catalana s'hauria de tenir present que la idea de resistència fins al final, des de Sagunt i Numància fins al doctor Negrín, inassequible al raciocini i contrària a la negociació, forma part del bagatge amb què han pujat les últimes generacions d'espanyols.
