L'home de París
Algun cop havia fet broma sobre el seu homònim: Pere Fages i Beleta, segles enrere governador militar de la Nova Califòrnia. Però això era el 1770 i ell, Pere Ignasi Fages i Mir, se n'ha anat per sempre aquesta setmana, el 18 de desembre, després de temps amb la salut francament malmesa. Fill petit del singularíssim poeta figuerenc Carles Fages de Climent, havia nascut a Barcelona el 30 de juny de 1942. Setanta anys després, en duia ja una colla establert a Ordis, al seu Empordà, la pàtria familiar de la infantesa, a la qual havia tornat, després d'una vida plena. De petit, al domicili familiar de Castelló d'Empúries, els falangistes havien fet una pintada enorme a la paret del carrer, amb la inscripció “Aquí vive un rojo separatista”, que el seu pare no va voler esborrar mai.
Si bé tenia estudis de drET, el periodisme va ser la seva carrera universitària i l'eina que li va permetre una agenda de contactes i relacions realment fascinant, sempre a galop simultani del cinema i la política. Durant la tancada d'intel·lectuals a Montserrat, en protesta contra el consell de guerra de Burgos a membres d'ETA, va ser l'enllaç amb els mitjans de comunicació, responsabilitat que també va tenir els primers temps de l'Assemblea de Catalunya. Va estar vinculat al PSU, en aquella època en què era, simplement, el partit, paraigua amplíssim sota el qual s'aixoplugaren tantes persones catalanistes, progressistes i antifranquistes, més que no pas comunistes, l'absència del qual, o d'una força similar, tant es troba a faltar avui. Pere Fages va protagonitzar una de les fugides més espectaculars de tots els temps. Quan la policia franquista va anar a detenir-lo a casa seva, ell, amb un aplom considerable, va agafar l'imprescindible, va tancar la bòfia al seu domicili amb pany i clau i ja no va parar fins a París. Allà va treballar amb Santiago Carrillo i altres figures del comunisme internacional i va estar-s'hi exiliat uns anys, fent de corresponsal per al Tele-Exprés, amb el pseudònim de Pere Portas que, en més d'una ocasió, va compartir amb Josep Ramoneda.
Ja fa una dotzena d'anys que va tancar l'apartament que tenia a la capital del Sena i, quan hi anava, acostumava a hostatjar-se en un hotelet del barri llatí, a la rive gauche. Una tarda, va estar fent-me, a petició meva, una guia de restaurants parisencs, ben coneguts d'ell, on sovint s'havia entrevistat amb figures de l'esquerra francesa, llavors a segona fila, com ara Lionel Jospin i d'altres. El millor restaurant vietnamita on mai he menjat, seguint les seves indicacions, era als afores de París, una estança senzilla, duta per tota una família, capaç de fer un menjar excepcional. Però, sobretot, Chez Janou, a la Rue Verlomme, rere la Place des Vosges, el deliciós i acollidor restaurant provençal on tants cops he tornat, d'ençà del seu consell, i que ell devia trobar gairebé familiar, per la proximitat de la seva cuina a la nostra.
La premsa s'ha referit al seu paper pioner en el sector cinematogràfic: productor, distribuïdor, empresari, exhibidor, introductor de l'art i assaig, amb Jaume Figueres i Antoni Kirchner... Quantes bones hores no vaig passar al cinema Publi de Barcelona, d'estudiant, gràcies a ell sense saber-ho! Captivat pel cinema rus i la revolució d'octubre, per L.Visconti i J.Renoir, home de galtes generoses i bon vivant, havia abandonat el PSU el 1985 i acabà militant a ERC. Quan jo hi defensava la necessitat d'una esquerra nacional no nacionalista, ell era dels pocs que m'entenien i en compartien el criteri. Aquí va viure a cavall de l'Empordà, Barcelona i París, cap on es desplaçava sempre des de Perpinyà, el seu aeroport de referència. Educat en el tracte, potser un xic afrancesat en les formes, encara va acceptar, ja malalt, de ser el comissionat de Figueres per dur-hi l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Se n'ha anat quan el cinema català comença a existir i el referèndum ja té data. Sempre ens quedarà París...
