Fortalesa i estabilitat

Aquesta set­mana s'ha cons­tituït el Par­la­ment de la desena legis­la­tura, cri­dada a ser subs­tan­ci­al­ment dife­rent de totes les ante­ri­ors. Per pri­mer cop la cam­bra inves­tirà un pre­si­dent, Artur Mas, que té com a objec­tiu pri­o­ri­tari de la seva acció de govern la con­vo­catòria d'una con­sulta per tal de poder exer­cir el dret a deci­dir. El fet que el pacte de gover­na­bi­li­tat sig­nat amb Esquerra Repu­bli­cana situï la data d'aquest referèndum el 2014 sig­ni­fica que hem entrat en un compte enrere que con­di­ci­o­narà de forma evi­dent tota l'acció de govern. La dimensió política de posar tots els esforços a cele­brar la con­sulta, fins i tot la seva dimensió històrica en el cas que s'acabi fent, sig­ni­fica el risc de con­di­ci­o­nar les solu­ci­ons de molts altres rep­tes a expen­ses del resul­tat d'aquesta votació.

Quan Artur Mas va acce­dir per pri­mer cop a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat ho va fer amb l'objec­tiu pri­o­ri­tari de cap­gi­rar la situ­ació econòmica i de pal·liar els efec­tes de la crisi. La inèrcia ha estat més forta que les capa­ci­tats d'un legis­la­tiu i un exe­cu­tiu amb les facul­tats limi­ta­des i als quals han posat sis­temàtica­ment pals a les rodes, també des del punt de vista judi­cial. En tot cas el govern ante­rior va arren­car amb la idea de demos­trar que ges­ti­o­nar bé havia de ser un símbol d'iden­ti­tat per mar­car diferències, i amb el dis­curs pedagògic que pre­te­nia recu­pe­rar la idea que l'aus­te­ri­tat és
com un valor en si mateix de caràcter per­ma­nent i no una acti­tud resig­nada en un con­text con­jun­tu­ral. Quins seran els sig­nes d'iden­ti­tat que voldrà pren­dre el futur govern?

La cons­ta­tació que dis­se­nyar una política rigo­rosa i apli­car-la amb la màxima dis­ci­plina no ha estat sufi­ci­ent per començar a dibui­xar un nou esce­nari resulta des­mo­ra­lit­za­dora per a qual­se­vol. El govern ha sen­tit el pes de la pressió que s'havia autoim­po­sat en con­si­de­rar que era capaç de donar res­pos­tes a gai­rebé tots els pro­ble­mes. Aquesta idea, més pròpia pater­na­lista que ens ha acom­pa­nyat durant tants anys, ara ja no és vigent. Cal accep­tar que les admi­nis­tra­ci­ons i la política només poden donar res­pos­tes par­ci­als a alguns dels nos­tres pro­ble­mes. Això no sig­ni­fica assu­mir resig­na­da­ment que els poders no esco­llits impo­sin la seva volun­tat, que ha d'estar sub­jecta al con­trol del com­pli­ment de les nor­mes, sinó que accen­tua la neces­si­tat que cada una ocupi el seu rol i cal recu­pe­rar el paper de la soci­e­tat civil orga­nit­zada per tal que pren­gui el pro­ta­go­nisme que li cor­res­pon.

Hi ha una amplíssima coin­cidència que les mol­tes incer­te­ses que ens envol­ten fan reco­ma­na­ble un govern fort i esta­ble. La pri­mera incògnita que caldrà resol­dre és si el pacte sig­nat entre els dos prin­ci­pals par­tits del Par­la­ment serà sufi­ci­ent per garan­tir aquests dos prin­ci­pis. Apa­rent­ment un acord entre la pri­mera i la segona força té força numèrica que hau­ria d'asse­gu­rar la màxima soli­desa par­la­mentària, però això pot ser una rea­li­tat sem­pre que aquell que està cri­dat a ocu­par ins­ti­tu­ci­o­nal­ment el càrrec de cap de l'opo­sició renunciï de fet a exer­cir-lo. La segona qüestió a resol­dre és si els ter­mes de l'acord, amb les ces­si­ons pròpies que com­porta qual­se­vol pacte, garan­tei­xen un model d'actu­ació, una línia política, prou deter­mi­nat i cohe­rent per no entrar en con­tra­dic­ci­ons. No cal obli­dar que la prin­ci­pal debi­li­tat la genera la falta de con­vicció sobre el que es fa o sobre la manera de por­tar-ho a terme. En ter­cer lloc, caldrà veure si el con­text ajuda. En aquest sen­tit és evi­dent que quan tot­hom visu­a­litza que has posat rumb a Ítaca algun busca una aliança amb Neptú per tal que l'onatge et freni o t'enfonsi. A més, aquest cop no s'ha triat un camí llarg i la velo­ci­tat de vega­des no per­met anti­ci­par la pro­xi­mi­tat dels ris­cos.

En tot cas hi ha una esta­bi­li­tat que és més impor­tant que la del govern i una for­ta­lesa que ha de ser més ferma que la del pacte polític. El pre­si­dent Mas sem­pre ha dit que les pas­ses que fes mai ten­sa­rien la situ­ació fins a posar en risc la cohesió interna del país. Això hau­ria de ser un pre­cepte per­ma­nent en totes les qüesti­ons de l'agenda del govern, tant en les que es refe­rei­xen al procés de tran­sició naci­o­nal com en les que fan referència a la gene­ració d'opor­tu­ni­tats com en les que han de garan­tir la justícia social. I tot això s'ha de fer al cos­tat de la gent i amb la consciència que tan impor­tant com lide­rar els pro­ces­sos és gene­rar opor­tu­ni­tats i no frus­trar ini­ci­a­ti­ves. De la mateixa manera que el pre­si­dent ha afir­mat que l'espe­rit del pacte de la desena legis­la­tura està obert a tots els par­tits que s'hi vul­guin afe­gir, cal­dria fer una acció con­creta per impli­car-hi el màxim nom­bre d'actors. Amb ells també s'haurà de nego­ciar en el dia a dia i, per tant, pot­ser s'haurà de cedir.

Si es fa la con­sulta d'aquí a dos anys tot­hom coin­ci­deix que després caldrà fer unes noves elec­ci­ons i els par­tits del pacte estan d'acord que si no es pot fer també caldrà con­vo­car-les. Per superar l'amenaça de la pro­vi­si­o­na­li­tat cal que mol­tes de les qüesti­ons que s'hau­ran de trac­tar en el dia a dia s'abor­din mirant més enllà.