Explicar-ho en castellà

M'he vist en la trista obli­gació d'expli­car a un meu amic francès de Nimes, què passa de veri­tat en aquest nos­tre país. I ho he hagut de fer molt resu­mit, de pressa i... en cas­tellà, perquè l'home l'està estu­di­ant. La veri­tat és que no sabia com començar i, com que ell és soci­a­lista en cos i ànima, em semblà que, de bones a pri­me­res, podia fer una mena de com­pa­ra­tiva de caire polític. I sí, ha fun­ci­o­nat, perquè l'amic –viu de fa anys a Nimes, però és bretó i exse­mi­na­rista com un ser­vi­dor– abans-d'ahir em va con­tes­tar, diguem-ne, força satis­fet de la com­pri­mida expli­cació.

Vaig començar dient-li que ara fa un any teníem una crisi econòmica, i que ara tenim una crisi econòmica, una crisi social, una de política, una de cul­tu­ral, una d'empre­nya­ment, una de cre­di­bi­li­tat, una de des­con­fiança, una de decepció i segu­ra­ment algu­nes altres. Quant a la crisi cul­tu­ral en con­cret, i havent-li acla­rit que a Cata­lu­nya tenim com­petències ple­nes en aquest assumpte i, per tant, no s'ente­nia què hi fa un Minis­teri de Cul­tura a Madrid –i el camp cul­tu­ral només és un exem­ple–, l'amic em va dir que la cul­tura no és assumpte de polítics, siguin del tipus que siguin Els diners públics en el ter­reny de les arts engen­dren medi­o­cri­tats i col·loquen sota vigilància la cre­ació i el pen­sa­ment. Els intel·lec­tu­als i artis­tes, d'altra banda, són (en gene­ral) força fàcils de cor­rom­pre. El pobre Louis Ara­gon va ser mani­pu­lat pel par­tit comu­nista francès. En canvi, Jorge Semprún n'és una excepció, i en això últim estic total­ment d'acord amb l'amic.

Li va fer molta gràcia (com a francès, és clar), que es parli d'“espa­nyo­lit­zar”, i vaig veure que no li havia que­dat ben clara la qüestió, ço és que l'espa­nyo­lit­zació del minis­tre hispànic volia dir, de fet, cas­te­lla­nit­zació. I, ja que a alguns els agrada tant fre­gar-nos el nazisme pels mor­ros, citaré (traduït al català) un paràgraf que vaig escriure al bretó: “Hit­ler s'apo­derà de la imatge de l'ale­ma­nyi­tat, igual que alguns actors de paper secun­dari roben el pro­ta­go­nisme d'una escena. Hit­ler havia fas­ci­nat els joves amb un pro­jecte de lluita, amb un ordre estètic, amb una edu­cació en què es pre­mi­ava el pri­mer i es menys­pre­ava l'últim. Això era fona­men­tal­ment el nazisme. Sem­blant a una olimpíada grega, però sense déus huma­nit­zats, ni ambro­sia, ni poe­tes, ni flau­tes ni pla­te­rets que drin­gues­sin entre­mig.”