Explicar-ho en castellà

M'he vist en la trista obligació d'explicar a un meu amic francès de Nimes, què passa de veritat en aquest nostre país. I ho he hagut de fer molt resumit, de pressa i... en castellà, perquè l'home l'està estudiant. La veritat és que no sabia com començar i, com que ell és socialista en cos i ànima, em semblà que, de bones a primeres, podia fer una mena de comparativa de caire polític. I sí, ha funcionat, perquè l'amic –viu de fa anys a Nimes, però és bretó i exseminarista com un servidor– abans-d'ahir em va contestar, diguem-ne, força satisfet de la comprimida explicació.

Vaig començar dient-li que ara fa un any teníem una crisi econòmica, i que ara tenim una crisi econòmica, una crisi social, una de política, una de cultural, una d'emprenyament, una de credibilitat, una de desconfiança, una de decepció i segurament algunes altres. Quant a la crisi cultural en concret, i havent-li aclarit que a Catalunya tenim competències plenes en aquest assumpte i, per tant, no s'entenia què hi fa un Ministeri de Cultura a Madrid –i el camp cultural només és un exemple–, l'amic em va dir que la cultura no és assumpte de polítics, siguin del tipus que siguin Els diners públics en el terreny de les arts engendren mediocritats i col·loquen sota vigilància la creació i el pensament. Els intel·lectuals i artistes, d'altra banda, són (en general) força fàcils de corrompre. El pobre Louis Aragon va ser manipulat pel partit comunista francès. En canvi, Jorge Semprún n'és una excepció, i en això últim estic totalment d'acord amb l'amic.

Li va fer molta gràcia (com a francès, és clar), que es parli d'“espanyolitzar”, i vaig veure que no li havia quedat ben clara la qüestió, ço és que l'espanyolització del ministre hispànic volia dir, de fet, castellanització. I, ja que a alguns els agrada tant fregar-nos el nazisme pels morros, citaré (traduït al català) un paràgraf que vaig escriure al bretó: “Hitler s'apoderà de la imatge de l'alemanyitat, igual que alguns actors de paper secundari roben el protagonisme d'una escena. Hitler havia fascinat els joves amb un projecte de lluita, amb un ordre estètic, amb una educació en què es premiava el primer i es menyspreava l'últim. Això era fonamentalment el nazisme. Semblant a una olimpíada grega, però sense déus humanitzats, ni ambrosia, ni poetes, ni flautes ni platerets que dringuessin entremig.”