A cagar!

Sóc un fan del tió des que el meu pare el pre­pa­rava amb un tronc buit, on hi ficava lla­mi­na­du­res. Era ben sim­ple. Cara­mels per un forat que és tapava amb fulls de La Van­guar­dia. Ben rústic i ben pre­cari tot ple­gat. Ni bar­re­tina, ni bufanda, ni tan sols un ros­tre dibui­xat, però em resul­tava màgic. Quan vaig ser pare vaig crear un tió més sofis­ti­cat. Amb la meva filla li donàvem de men­jar, i ara ella, ja més gran­deta, col·labora perquè ple­gats con­ti­nuem cre­ant un ins­tant de màgia d'il·lusió per als més menuts. Demà sota la manta també hi ficaré uns quants adhe­sius de la Norma rei­vin­di­cant el català. I men­tre esti­gui fent cagar el tió, apro­fi­taré per ampliar l'home­natge a l'esca­to­lo­gisme català en recor­dar un dels per­so­nat­ges nefas­tos de l'any: “A cagar –i no el tió–, senyor Wert!