Els vius i els morts

Últim dia de l'any. Pas­sejo per una zona devas­tada de la meva ciu­tat. A qua­tre pas­sos de la plaça del Vi, els dar­re­res de l'ajun­ta­ment i el Tea­tre Muni­ci­pal mos­tren impúdica­ment les seves ver­go­nyes. Aquesta és la part del Barri Vell que mai no ha estat pro­te­gida, sinó perpètua­ment menys­tin­guda i aban­do­nada. Fa anys que l'espla­nada ense­nya les tri­pes d'un apar­ca­ment sub­ter­rani a mig fer. En el car­reró des­tros­sat, gai­rebé imprac­ti­ca­ble, veig els dar­re­res de la casa on vaig néixer; al seu cos­tat, un enorme casal és a mig demo­lir i una grua s'aixeca com la pro­mesa, pot­ser vana, d'una hipotètica reha­bi­li­tació. La casa on va néixer l'escul­tor Ricard Guinó té la porta tapi­ada amb tot­xos; a la casa on va néixer Joa­quim Ruyra hi ha dues pla­ques il·legi­bles, pro­fa­na­des pel temps o pels gra­fits d'uns brètols. Aquests són els morts que van des­a­pa­rei­xent sense que la muni­ci­pa­li­tat ni la ciu­ta­da­nia s'immu­tin. El villan­cico cruel que s'escampa aquests dies per la pell de brau ho diu ben clar: “Y noso­tros nos ire­mos / y no vol­ve­re­mos más.”

Però no és veri­tat. És cert que tots mori­rem, però no és cert que cap mort no torni. Els morts sobre­vi­uen i tor­nen gràcies al nos­tre record. A l'expo­sició Parva Gerunda, inau­gu­rada fa poc al Museu d'Història de Girona, s'explica que per als romans les per­so­nes no morien del tot fins el dia que que­ien en l'oblit; per això posa­ven els sarcòfags i les este­les arran dels camins, amb els noms i els cognoms dels difunts ben visi­bles, perquè la gent els anés lle­gint men­tre pas­sava i així no s'esca­pes­sin de la memòria col·lec­tiva. Aquesta és una creença que hem here­tat: si tenim els noms dels morts escrits al cap i al cor, si ali­men­ten els nos­tres pen­sa­ments i remo­uen els nos­tres sen­ti­ments, això vol dir que encara són vius; viuen i ens fan com­pa­nyia com ens en van fer en vida. Per això avui, enmig d'aquest pai­satge deso­lat, repasso i repe­teixo els noms de les per­so­nes esti­ma­des que la mort s'ha endut aquest any abans d'hora –tinc una llista llarga– i recordo el poema de Joan Colo­mi­nes: “Guar­deu a dins les veus dels que no hi són. / Sense la seva veu no fórem altra cosa / que impro­vi­sats cri­dai­res.”