2013

Tan­quem un any con­vuls, sin­te­tit­za­dor, duríssim però amb detalls llu­mi­no­sos. Ha estat un any en què es con­fir­men grans con­tras­tos. D'una banda hi ha una part de la ciu­ta­da­nia que, cons­ci­ent del poder legítim i efec­tiu de la mobi­lit­zació popu­lar, rei­vin­dica una nova manera de fer política, més democràtica i par­ti­ci­pa­tiva (el tei­xit asso­ci­a­tiu, les llui­tes con­tra els des­no­na­ments, les polítiques de soli­da­ri­tat directa, el movi­ment dels indig­nats o la mani­fes­tació del pas­sat 11-S, serien exem­ples pal­ma­ris d'aquest cor­rent reno­va­dor). D'una altra banda pro­li­fe­ren sec­tors gover­na­men­tals, polítics, econòmics i comu­ni­ca­tius que actuen com una mor­dassa, apel·lant a la inhi­bició democràtica i par­ti­ci­pa­tiva de la ciu­ta­da­nia, pro­mo­vent inèrcies que impo­sin el soter­rat tota­li­ta­risme de la indi­ferència. Així, com a exem­ples d'aquest segon bloc inhi­bi­dor de la democràcia, tro­bem aquells sec­tors que con­ti­nuen situ­ant el mer­cat com a cen­tre de tot eix gra­vi­ta­tori, anul·lant en nom seu qual­se­vol alter­na­tiva política; tro­bem també aquells mit­jans de comu­ni­cació que pro­mo­uen la difa­mació o l'auto­cen­sura; tro­bem aque­lles for­ma­ci­ons polítiques que, com el PP o el PSC o Ciu­da­da­nos, amb relació a l'auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya, apos­ten per impo­sar la (seva) llei i negar la modi­fi­cació democràtica de la llei; tro­bem també aquells ciu­ta­dans que ja no dis­po­sen de cap noció de bé comú i que només regu­len la seva con­ducta en vir­tut d'un indi­vi­du­a­lisme ferotge; tro­bem també el govern de l'Estat que, amb la com­pli­ci­tat de molts grups polítics i mediàtics, no ha estat denun­ciat ni obli­gat a entrar als tri­bu­nals per dos atemp­tats gravíssims con­tra la democràcia: 1) no haver faci­li­tat el vot de milers de cata­lans a l'estran­ger; 2) haver permès, sense més con­seqüències, el fil­tratge d'un docu­ment difa­ma­tori con­tra el pre­si­dent Artur Mas durant les vigílies de les elec­ci­ons pas­sa­des.

La radi­ca­li­tat d'aquest con­text sig­ni­fica una crida a la com­ple­xi­tat i a l'afi­na­ment. De seguida n'hem tin­gut mos­tres: la vir­tut irre­cu­sa­ble del pre­si­dent Mas, que aposta per la dig­ni­tat política i per la modi­fi­cació d'algu­nes de les seves línies de govern; les riquíssi­mes lec­tu­res polítiques que està ofe­rint Joa­quim Nadal; l'ascens de la CUP; el refer­ma­ment de l'ANC, i la pro­posta de nova esquerra d'Ernest Mara­gall. Són motius per espe­rar un 2013 fecund, duríssim però savi en la fer­mesa.