Espanya SL
Formem part d'una entitat estatal que és una societat limitada en què els catalans posem treball, diners, competència i esforç. Els amos –l'aparell governamental i administratiu espanyol– es queden els beneficis, se'ls reparteixen entre ells i com a postres, de vegades, ens en deixen les engrunes. On res pintem com a poble i país. Que res del que ens és propi aprecien.
Ara, ja era hora!, la gent comença a entendre que, avui, la raó principal per voler sortir d'Espanya és econòmica. A entendre que el pitjor negoci que pot haver-hi és seguir al costat d'un estat que durant quinze o vint anys estarà en crisi i que ens espoliarà en tot el que pugui. Les raons culturals, la voluntat de fer desaparèixer la nostra llengua i cultura, la reparació històrica a tants greuges, violències, guerres i morts són per a qui mira amb voluntat cultural i anàlisi ampli el passat, els darrers 300 anys viscuts sota el peu que ens han posat damunt el coll, des que la guerra (1714) fou l'instrument usat pel regne de Castella per sotmetre'ns a les seves lleis.
Hem d'anar al rescat de la bona gent segrestada per la confusió que els provoquen els partits espanyols de dreta extrema, de caire filofeixista o de la seva visió. Explicar-los que el problema, a més de cultural i lingüístic, de justícia, és econòmic. Que les retallades les imposa Madrid, via Europa, però que els espanyols es donen un marge de fer que a nosaltres ens neguen. Que apliquen la política de l'ofec econòmic per fer-nos claudicar. Que sumen crítiques prou lògiques davant la minva de sous i pagues extres, que confon molts, quan és el govern espanyol qui prem sobre el nostre coll el garrot vil.
Els més perjudicats són els treballadors, els qui viuen d'un sou, els qui no tenen feina, els qui han de rebre subsidi, la petita i mitjana empresa. La gent normal i corrent de pobles i ciutats de Catalunya. Els qui més es beneficiarien d'una Catalunya independent, de no suportar un estat sobredimensionat, amb una monarquia que ni el dia de Nadal sap obrir la mà als catalans en res, siamès d'un cos burocràtic estèril centralista que viu amb somnis rancis d'un passat inexistent.
Espanya està en ruïna, és un edifici a punt de caure que per mantenir les quatre parets s'apuntalarà on pugui, i nosaltres, si no espavilem, acabarem pagant altre cop. Sense l'espoli no tindríem crisi, seríem un dels països avançats d'Europa, podríem aplicar la nostra riquesa a les infraestructures que necessitem: corredor mediterrani, xarxa ferroviària interna, aeroport de primer nivell, carreteres interiors acabades, aplicació profunda de la llei de barris, opció decidida per l'equilibri territorial de Catalunya, ports de Barcelona i Tarragona connectats amb mig món... Creació de milers de llocs de treball. Foment de la producció i riquesa. Encarar de veritat les necessitats profundes de la nostra gent.
Cal explicar que qui va contra això no solament és contrari a Catalunya, sinó que va contra la història, contra l'evolució de la democràcia, contra el camí que han seguit un munt de països al món, també d'Europa, des dels anys seixanta del segle passat fins ara mateix. Que el dret a decidir és futur i present, que és per als joves, que va contra la covardia, que fa front amb coratge al passat de l'Espanya de la pandereta, dels Rajoy, Aznar, Guerra, Bono, Rouco inquisidor o del rei deslegitimat o dels dreta extrema amb camisa i corbata.
Una societat limitada és d'uns amos; Espanya és seva. Mai com a poble català, ens han deixat ser-hi. Europa és obrir-nos, és ser un país lliure, un tracte d'igual a igual amb tothom. És la millor via per sortir de la crisi.
