Ca montes
300 anys de Gibraltar
El 2007 la commemoració de la caiguda del Regne de València va obrir una etapa de records sobre les conseqüències de la Guerra de Successió i els tractats posteriors, que tan influeixen encara avui en el nostre país. És evident que totes les mirades, ací i fora, estan pendents del 2014 quan la commemoració de la caiguda de Barcelona coincidirà amb, esperem-ho així, el referèndum de la independència. Aquest 2013 que acaba de començar, però, té una commemoració clau també marcada en el calendari: la separació de Gibraltar de la corona espanyola. Serà concretament el 13 de juliol quan farà 300 anys que l'infame Felip V va signar el Tractat d'Utrecht, una part del qual consistia en el reconeixement de la sobirania britànica sobre “la ciutat i el castell de Gibraltar, junt amb el seu port, les defenses i fortaleses”. Des d'aleshores l'Estat espanyol no ha deixat de reclamar el canvi d'estatut polític de Gibraltar. Cosa que contrasta enormement amb la seua obsessió de negar el dret que tenim nosaltres a canviar el nostre estatut polític actual, que és fruit de la mateixa conjuntura històrica i dels mateixos pactes diplomàtics internacionals. Curiosament ha estat fa poc quan l'Estat espanyol ha estat més a prop d'aconseguir els seus objectius. Gran Bretanya va arribar a acceptar un acord de cosobirania, el 2002, segons que acaba d'explicar en un llibre Peter Hain, exministre laborista britànic. Però la intransigència proverbial de José María Aznar va fer estavellar-se l'acord finalment i poc temps després els llanitos, alarmats per la possibilitat de tornar a ser espanyols, van votar en un referèndum no vinculant en contra de qualsevol possibilitat d'acostament. Gibraltar continua sent així un recordatori de com es pinten els mapes i un qüestionament de les immutables raons històriques que tant agrada proclamar als espanyols. Perquè si Gibraltar pot canviar hauran de convenir que nosaltres també. I al final, una cosa i una altra, no tenen més remei que acceptar que només dependran de la democràcia i la voluntat dels pobles respectius. Per cert, i no és una anècdota curiosa i prou, la platja de Gibraltar es diu Catalan Bay...