El savi desconegut

Nit de Nadal en un bordell. La mestressa, les noies i els clients veuen amb sorpresa l'aparició d'un àngel estrany. Així comença l'obra Ball de titelles, representada aquests dies a la Sala Petita del TNC. A l'autor, Ramon Vinyes (1882-1952), no el coneixia ningú, tot i haver escrit més de 60 obres, moltes representades amb escàndol durant els anys vint del segle passat per l'originalitat dels seus plantejaments i la duresa extrema de les seves situacions. Dramaturg ambiciós, de vastíssima cultura, renegava del “teatre digestiu” i volia “fer pensar a la gent i no fer-li pessigolles”. Els seus excessos d'imaginació i l'obscuritat del seu estil van condemnar-lo a un oblit immerescut. L'estrena de Ball de titelles ha fet refrescar la memòria i ara ja són molts els qui coneixen la seva sorprenent biografia. La fama que el seu país no va atorgar-li la va trobar Ramon Vinyes a Colòmbia. Per un atzar de la vida, es va traslladar a Barranquilla als 29 anys i allà es va convertir en un gran dinamitzador cultural: va dirigir la revista Voces i va ser professor i pare espiritual d'una nova generació d'escriptors, encapçalats per Gabriel García Márquez. El futur Nobel de Literatura el va incloure com el sabio catalán entre els habitants de Macondo a Cien años de soledad. Va viure allà deu anys, però va tornar-hi, com a exiliat, el 1939 i va ser distingit amb els màxims honors per part del govern colombià. L'any 1907, abans d'anar a Barranquilla, Vinyes havia estat premiat en els Jocs Florals de Girona amb el poema D'un crepuscle. El secretari del jurat era Rafael Masó; va ser ell el qui va “llegir magníficament” els versos guardonats i l'autor va donar-li les gràcies en una emotiva carta, adreçada al “car poeta gironí, exquisit autor de les Èglogues del novell arquitecte”. En un article a La Veu de Catalunya, Josep Carner va lligar en un mateix elogi Rafael Masó i Ramon Vinyes, “refinat poeta berguedà” del qual va endevinar les seves “riquíssimes energies ocultes”. Més rotund va ser encara l'elogi de García Márquez: “Trataba a los clásicos con una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto”. Ningú no recordava qui era Ramon Vinyes.