Tòfol

Aquell 1954, l'exèrcit colonial francès era derrotat per Ho Chi Minh i Vo Nguyen Giap a Dien Bien Phu, a Algèria el FLN començava el seu combat per la independència i Indonèsia trencava els seus lligams amb Holanda. Es descobria la vacuna contra la poliomielitis, la segregació racial a les escoles nord-americanes era prohibida i IBM venia el seu primer miler d'aparells informàtics. Bones notícies, doncs, per a la humanitat. Però en mancava encara una, d'excel·lent per a Lleida, la plana i força més enllà i tot: Cristòfol Balsells, Tòfol hi obria una casa de menjars al número 18 del carrer Pallars, que va anar fent-se un nom entre la gent partidària de la bona taula, el bon beure i la bona companyia, sense gaire pretensions de minimalisme estètic pel que fa a la decoració interior. Ismael, el fill, ara porta el negoci, totalment renovat el local, ja que s'hi havia anat acumulant molta història gastronòmica...

El nou Tòfol té unes tauletes al carrer, on fa de bon estar a l'època del temps amable, fent-hi el vermut per obrir la gana o bé paint-hi l'àpat, amb un bon aiguardent per tirar avall o un gintònic de memòria insuperable i un cafetó. A la planta baixa, hi ha un menjador generós en taules, on sobresurt una barra de bar llarga, rere la qual l'Ismael és el rei del mambo i fa i desfà al seu gust, ja que el dret a decidir hi és generalment vulnerat, no pas a l'espanyola, sinó amb traça, atès que la seva voluntat sempre acaba imposant-se per triar teca o mam. És un home que va per feina, l'Isma, un veritable belluguí, conversador però sense atabalar-vos ni un instant, just el que toca. Home de poques paraules i molts plats, diu el que ha de dir i, en absència de carta, recita la rastellera de possibilitats que surten de la seva cuina i prou. S'agraeix, ja que s'allunya del perfil de l'amo de restaurant que, de tan amable com vol ser, acaba embafant.

Ell puja i baixa les escales desenes de cops, fins al pis de dalt, una mena d'entresolat on hi ha parades mitja dotzena de taules, dues de les quals al fons de tot, com una mena d'espai reservat als partidaris d'un nivell més elevat de discreció que l'habitual, en un indret tan transversal com aquest, on hi ha gent de tots colors, en un marc de convivència civilitzada garantit pels seus fogons. L'indret és una mena de microcosmos lleidatà, on s'aplega gent molt i molt diversa, tota la qual comparteix, però, uns principis ideològics fonamentals: la passió per menjar i beure bé, amb productes de confiança, un servei eficaç i ràpid i una sensació permanent de familiaritat i autenticitat, allò que només tenen els llocs amb anys a l'esquena, capaços de continuar sent acollidors i casolans.

Té unes anxoves extraordinàries, no gens salades, que els àngels hi canten, una amanida verda que entra pels ulls i una truita amb carxofa, primeta, insuperable, o bé esqueixada, al costat de musclos, escopinyes, gambes i escamarlans, tot a la planxa, com el calamars o la sèpia. I verdura bullida, per a qui no vulgui anar tan fort, al costat d'uns caragols amb samfaina un puntet picantons, cigrons amb ou dur i xoriço roig, amb un sofregit de ceba i tomaca, i una llonganissa gloriosa, de dimensions arrogants, amb tomaca fregida, o bé un bon filet o un plat de tripa. Ara hi ha un cuiner nou que diuen que fa un tàrtar magnífic. Com en són també els pastissos, fets a casa, i els bons vins de la terra, amb una varietat envejable de Costers del Segre. El Tòfol no és un restaurant de menjafestucs, ni de mitges cerilles, sinó de gent menjaire que sap apreciar, encara, allò que és excel·lent, el goig pels bons productes, ben cuinats, ben presentats, ben servits i, això ja és cosa del client, ben compartits. Per això t'hi trobes la ciutat, la comarca i, a cops, gent del país sencer. Menjar a cal Tòfol bé val una escapada a Lleida...