Castellà subtitulat

Dijous proppassat vam gaudir a TV3 d'un documental emocionant sobre l'atleta de muntanya Kilian Jornet, una producció excel·lent amb una fotografia i una banda sonora extraordinàries. El programa va ser un bon exemple, però, de la política erràtica de doblatge
i subtitulació de la televisió pública catalana.

En ocasió de la llei del cinema (que mai no ha arribat a aplicar-se) ja vam dir des d'aquesta tribuna que el doblatge és una aberració estètica. Canviar les veus originals dels protagonistes d'una pel·lícula o un programa de televisió és com alterar els colors d'un quadre.

La televisió pública té una funció clara de promoció de la llengua catalana, però això no vol dir doblar, sinó subtitular, per oferir a l'espectador la possibilitat d'entendre sense perdre les veus originals. En el documental esmentat, alguns del protagonistes (Kilian Jornet, la seva mare, la seva germana) s'expressaven en castellà en la versió original, però en la que vam veure a TV3 van doblar-se ells mateixos al català. El resultat? Llavis que no es corresponen amb els parlaments i pèrdua de frescor. Tot plegat es podria haver entès si s'haguessin doblat la resta de persones, però al documental s'alternaven veus en castellà, francès, anglès i català. Aquí es va produir una altra situació força habitual als mitjans públics catalans: tots els idiomes diferents del català se subtitulen... excepte el castellà. Tenim tan interioritzada la supremacia del castellà que ho trobem normal, però oblidem que hi ha milers de catalans que no entenen el castellà. I no parlo dels fills i néts de la diàspora (aquests ja fa mesos que s'han quedat sense senyal), sinó del nord del país, de l'altra banda dels Pirineus.

La política hauria de ser uniforme i transversal: tots els continguts s'han d'emetre en el seu idioma original (castellà inclòs) amb subtítols en català. No només es respecta la integritat de les obres, també ha ajudat molts països a millorar dramàticament el seu nivell d'anglès, per exemple.

És aquest un altre argument de pes per esdevenir un estat independent. Poder tenir una televisió europea normal, lliure de la tirania de la diglòssia.