L'evolució de la crisi

Entre pro­fes­si­o­nals, es parla de la gran difi­cul­tat de pro­nos­ti­car l'evo­lució de la crisi: con­tinuïtat, empit­jo­ra­ment o recu­pe­ració? Els tre­balls d'estratègia econòmica empre­sa­rial, naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals, i la sots­pre­sidència d'Eco­no­mia, Hisenda i Pres­su­pos­tos de l'Estat, osten­tada al Senat durant vuit anys, m'aju­den a des­xi­frar teòrica­ment la majo­ria dels pro­ble­mes. El diner, mesu­rat en mili­ons d'euros, cir­cula en totes direc­ci­ons i paga peatge en cer­tes but­xa­ques. Espan­ten les xifres mun­di­als i les cares dels afor­tu­nats teni­dors. S'han aca­bat les atri­bu­ci­ons de pro­pi­e­tat dels jesuïtes i l'Opus Dei. Ara tot és dels emi­rats àrabs, els quals, d'esmor­zar amb dàtils i llet de camell, ara ho fan amb caviar de beluga Cas­pian i licor de vi de gel del Rin. Les seves ciu­tats superen la ciència ficció. Han fet un salt enda­vant en el temps, men­tre el món dit civi­lit­zat el fa enrere. L'Índia, gegant ador­mit, ha des­per­tat expor­tant cer­vells i la Xina, fidel a la pre­dicció napoleònica, segueix esca­lant amb èxit el comerç mun­dial. Als tres tigres de l'ori­ent –Taiwan, Hong-Kong i Sin­ga­pur–, sels ha afe­git Corea del Sud. Els EUA i el Japó estre­nen pro­ble­mes econòmics! La capçalera mun­dial ara és dis­cu­tida. No pas la cua: a les assem­blees euro­pees, Espa­nya buida pape­re­res i s'ocupa dels tallats. De Puig, una veu escol­tada, tris­ta­ment ens ha dei­xat.

Resta par­lar del món del tre­ball. La massa obrera, atuïda per la por de per­dre la feina, es mou en un marc de pro­ble­mes labo­rals de tota mena i d'oblit. En aquest dilema mun­dial, qui la té en compte per lliu­rar-la de la inhòspita maquinària, al ser­vei del tot­po­derós diner? Els cer­vells que mouen els engra­nat­ges, en veure els altíssims per­cen­tat­ges de parats, de famílies que mal­vi­uen de les aju­des soci­als, de la delinqüència pro­vo­cada per la neces­si­tat i la gana, cri­den: “La crisi és la cul­pa­ble!” Rotun­da­ment no! La crisi és el resul­tat, no pas l'eina des­truc­tora. L'autèntic cul­pa­ble ha estat el crèdit sense mesura, con­ce­dit sense mida ni pre­caució. A tots nivells. Des de les peti­tes cai­xes fins a les mul­ti­na­ci­o­nals del crèdit, pas­sat pels governs, han accep­tat qual­se­vol falsa o nul·la garan­tia. Han estat com els cas­tells de dòminos: es mogué la taula i se n'ana­ren en orris.

L'enveja i el mime­tisme havien pro­vo­cat una allau de neces­si­tats fictícies, que en la classe alta són sols anècdota. Per a la classe mit­jana haurà estat un període vis­cut ale­gre­ment. És la classe tre­ba­lla­dora, però, la que ha fet més estralls. Pisos, apar­ta­ments, vehi­cles, viat­ges, joies i una llista de des­pe­ses, ane­lles de la cadena reblada al tur­mell de les dones i a un lloc més dolorós dels homes, que ara els empre­sona. Viure per pagar l'inne­ces­sari, caprici o vani­tat, no és viure. És la penitència pel mime­tisme estúpid dels humans. Ni governs, ni euro­peus o ame­ri­cans poden solu­ci­o­nar-ho. Sols el temps, àrbi­tre i jutge impla­ca­ble, posarà ordre. Cinc, set, deu anys? Qui ho sap real­ment? Ningú!