Mèxic: el canvi possible

La democràcia mexicana és més formal que real. Del 1929 al 2000 sempre va governar el Partit Revolucionari Institucional (PRI), que controlava les claus polítiques, administratives sindicals i econòmiques del país. El president sortint designava l'entrant, que sortia elegit en unes eleccions sense alternatives. L'arribada al poder, el 2000, d'un president del PAN, el partit de dretes, sense una majoria a les càmeres, planteja un problema de governabilitat: el PRI, a l'oposició, vota sistemàticament en contra de les propostes del govern. No es fan les reformes necessàries i la inèrcia de la política del país, el govern de les oligarquies, es manté intacta en els mandats dels presidents Fox i Calderón. Avui els problemes de sempre, la política nacionalista i pública amb relació al petroli –font d'ingressos d'un govern amb una fiscalitat raquítica–, l'extrema sensibilitat nacionalista, el monopoli sindical controlat des del govern, l'extensió de la corrupció i la burocràcia ineficient, continuen presents en un entorn social i polític precari que pateix el problema del narcotràfic i les màfies en guerra permanent contra el govern.

Aquests darrers anys han estat de poc creixement econòmic i d'immobilisme polític però avui la societat mexicana està genèricament d'acord que les eleccions han de ser lliures; el retiment de comptes de l'acció publica, transparent; la llei ha de ser respectada per tots i els drets humans no poden ser impunement violats. Les eleccions relativament netes, malgrat las acusacions de manipulació, han donat resultats sense majories clares, a diferència del passat mig segle, en què el poder del PRI es manifestava a tots els nivells i a totes les institucions. Com diuen Aguilar Camin i Jorge Castañeda, es donen les circumstàncies per un canvi polític profund. Hi ha una diferència substancial amb el passat quan el govern feia i la ciutadania tenia la convicció de la inevitabilitat dels fets i la inutilitat de les alternatives.

El poder local, els sindicats, els grans negocis, no estan a favor de retornar al passat amb un president sense contrapoder i això serà un catalitzador del canvi que no vindrà per un líder sinó per l'equilibri entre els dos grans partits, PAN i PRI, cap d'ells amb una majoria clara i amb una oposició d'esquerra, PRD, que malgrat el seu populisme pot evitar l'excessiva influència del poder econòmic sobre dos partits essencialment de dretes, però que no té prou força parlamentària per impedir els canvis constitucionals que el país necessita. En els darrers anys han guanyat força institucions amb autonomia respecte del govern, el Banc Central i les agències que regulen i controlen les eleccions, les finances, les telecomunicacions, el comerç... Per primera vegada el Tribunal Suprem és independent del poder executiu. És aquesta una situació que facilita l'arribada d'una democràcia real amb separació de poders i una oposició sense connivència amb el govern.

Els quatre candidats a les darreres eleccions, Pena Nieto del PRI, Josefina Vázquez Mota del PAN, Gabriel Quadri de la Nova Aliança i López Obrador del PRD, es varen comprometre per escrit a augmentar las forces policials i millorar la seva transparència i eficàcia, a crear una agència estatal anticorrupció independent del govern, a eliminar exempcions fiscals que afavoreixen les grans fortunes i a estructurar una fiscalia independent de l'executiu. Tots els partits, excepció feta del PRD i per tant representant més del 70% de l'electorat, van portar aquest pacte més lluny acordant donar entrada al capital privat a Pemex, l'empresa estatal d'hidrocarburs, en promoure la col·laboració publicoprivada per refer unes infraestructures antiquades i en mal estat que són un seriós impediment al desenvolupament i a la creació d'una seguretat social que cobreixi de manera universal la salut, les pensions i l'atur, promovent una fiscalitat més eficaç que la suporti. L'acord és ara possible perquè els impediments que dificultaven el pacte entre el PAN i el PRI són difícils de mantenir en front d'una opinió pública que demana urgentment posar fi als parroquialismes del passat. El PAN vol una reforma electoral que forci a més àmplies majories per governar, ara el president Pena Nieto ha esta elegit amb només el 38% dels vots i el PRI, ara al poder, tem que aquesta reforma li impedeixi guanyar en el futur eleccions en solitari o que una coalició liderada pel PAN arribi fàcilment al poder. Però vol el PRI ara les reformes socials i polítiques que en el passat ell mateix va frustrar en els períodes de presidència del PAN per raons d'egoisme electoral de curta volada. Seria el PRI qui capitalitzaria políticament aquests canvis tan necessaris per al país i transformaria una societat anquilosada durant anys. És aquest interès creuat dels dos partits majoritaris el que pot fer possible la democratització real del país.

Les transformacions polítiques profundes es produeixen sovint, en països emergents, sota la figura d'un gran líder modernitzador i no necessàriament democratitzador, és el cas, per bé, del Kemalisme a Turquia als anys vint, per mal, del Peronisme a l'Argentina als anys quaranta, que va derivar en un populisme insuportable, i fins i tot de la presidència de Cárdenas als anys trenta a Mèxic. Hi ha un paral·lelisme entre aquesta reforma i el final del despotisme il·lustrat a Europa. Però el pas a una democràcia plena amb transparència i separació de poders és sempre posterior a aquesta “modernització” i es produeix no sense dificultat. En molts casos triga a arribar de la mateixa manera que de la revolució burgesa no es va passar sense dificultats a la plena democràcia perquè l'estabilització dels principis revolucionaris convertits en lleis que a tots obliguin per igual requereix una transformació social que sovint l'efervescència revolucionària no fa possible amb la profunditat necessària. De la Revolució i el Terror a la III República, laica i jacobina, de 1879 a França van ser necessaris vuitanta anys.

Ara les circumstàncies que poden fer possible l'arribada de la democràcia real es donen per la maduresa d'una societat que percep clarament els avantatges que se'n derivarien i per l'interès de la classe política que els resultats electorals han deixat sense el poder que fins ara tenien i amb dificultats per governar. És una oportunitat que ni Mèxic ni Llatinoamèrica poden perdre perquè reafirmaria un camí que uns ja han seguit, el Brasil i Colòmbia, i altres no però haurien de seguir, Veneçuela i l'Argentina.