Evasions immorals

A mi m'agrada molt i molt el nostre país veí. Des que amb la meva germana i cosines m'enviaven, molts estius de la nostra infantesa, al College l'Assumption de Montpellier, tot el que té a veure amb França sempre m'ha seduït. Especialment els senyors i les senyores. Em semblen charmants, elegants, subtils, refinats... Aquest pressupòsit és evidentment fictici, perquè de persones vulgars, xavacanes i primàries, a França, com a qualsevol altre país del món, n'està ple.

Aquests darrers dies entre cavalcades i restes de tortell de Reis la premsa internacional ens han anat informant de la decisió presa pel reconegut i popular actor francès Gerard Depardieu de demanar la nacionalitat russa i així poder evitar el pagament dels impostos al seu país.

Ens sembli bé o malament és comprensible (fugint d'anàlisis morals) que una pressió fiscal excessiva provoqui que les fortunes busquin la manera de rebaixar les contribucions a pagar. En una discussió assenyada i realista es podrien trobar arguments que justifiquessin la necessitat d'una negociació perquè la taxa fiscal del 75% que França vol establir per a les grans fortunes fos negociable. Inclús es pot plantejar si voler estalviar-se el pagament de tributs demanant la nacionalitat a un altre país és lícit ( hi tens dret), tot i que també, i a la vegada, és immoral si realment tu no vius a l'altre país.

Ara bé, si per fer aquesta operació d'evasió monetària el país que es tria es Rússia, el delicte d'integritat, ja no econòmic (que també), és molt més gran i diu molt poc a favor del qui ho fa. El que no es pot entendre i és èticament execrable és que la solució als conflictes de gravàmens de l'artista passi per nacionalitzar-se en un país com Rússia, on el règim autoritari del Kremlin és evident i les garanties democràtiques brillen per la
seva absència.

A més a més, també és evident que un país disposat a nacionalitzar un individu només perquè vol estafar fiscalment al seu país, a fer-ne propaganda i a tractar-lo com si fos un cap d'estat, mostra clarament quines són les cartes que l'estat en qüestió juga.

Més enllà del que he anat llegint durant aquests anys sobre els estirabots i sortides de to de Depardieu, el còmic m'havia semblat, fins ara, un personatge complex, amb matisos i, per què no, força interessant. Però un gest com aquest, fet per un personatge com ell, amb aquesta capacitat de convocatòria i influència, és d'una vergonya, una indecència i una manca d'honradesa descomunal. Tot plegat un despropòsit i una opereta.