Som així de dolents

Amb l'arri­bada del TAV a Figue­res, a través d'un recor­re­gut ple d'obres empan­ta­ne­ga­des o a mig fer, els colum­nis­tes de la premsa madri­le­nya d'abast esta­tal s'han ben des­car­re­gat d'adre­na­lina. Es veu que a Cata­lu­nya li ha tocat un premi que, atès els obse­quis que li fa el govern espa­nyol, no es merei­xia: “Mien­tras Rajoy saquea a Madrid –1.000 millo­nes menos– a Cataluña le ha rega­lado 4.300 millo­nes” és a dir, que totes les xifres que aquí s'exhi­bei­xen per pale­sar l'ano­me­nat espoli fis­cal, no són res més que cor­ti­nes de fum per ama­gar una rea­li­tat ben dife­rent. Ens ho donen tot i, a sobre, somi­quem com nens als quals els hagin robat els cara­mels. Ara bé, això té la seva expli­cació, una expli­cació que ve de lluny i demos­tra que som uns poca­ver­go­nyes. L'ha tro­bat un col·labo­ra­dor del diari El Mundo, com­pany de pàgines de qui va escriure allò del saqueig de Madrid, i el nom dels quals ometré perquè tant li fa l'un com l'altre (i la resta de col·legues). Enu­me­rava aital gase­ti­ller, sota l'impac­tant títol ¿Cuándo se jodió Cataluña?, totes aque­lles facècies que, suma­des, han dei­xat tan car­dada Cata­lu­nya. La pri­mera la va per­pe­trar, temps era temps, un tècnic de TV3 quan va deci­dir ama­gar als tele­vi­dents l'única imatge que mos­trava que el gol que va clas­si­fi­car el Barça per a la següent ronda de la Copa d'Europa s'havia acon­se­guit en fora de joc. Una altra: fa molts anys, un pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Bella­terra va engan­xar en una fines­tra del seu depar­ta­ment un adhe­siu a favor de la inde­pendència. Doncs, no només no el van reti­rar, sinó que, amb el temps, el vidre va que­dar ple d'adhe­sius. I, compte amb aquesta: molt abans dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, un cap de la Poli­cia Muni­ci­pal va sug­ge­rir als agents que no empres­sin el català a l'hora de cla­var mul­tes als con­duc­tors, però només en aital ocasió. I ningú va dir res! S'ima­gi­nen, quina mala fe? O aquell dia en què, durant el doblatge d'una pel·lícula al català, el direc­tor d'actors va deci­dir que tot­hom havia de par­lar la nos­tra llen­gua, lle­vat dels cho­ri­zos i el lum­pen. Després de la relació d'abjec­ci­ons, el colum­nista expli­cava que, en un judici, quan van pre­gun­tar a un khmer roig con­dem­nat per milers de crims per què es va pres­tar a ser una peça de l'engra­natge de ter­ror, es va arron­sar d'espat­lles i va res­pon­dre: “Ni la meva fuga ni la meva rebel·lió hau­rien aju­dat ningú.”